El primer aspecte molt interessant que exposa Roser Salavert és que "el que és molt i molt important és com fem servir el temps. Com fas servir les moltes o poques hores que tens l’alumne davant teu a l’aula". Hi estic completament d'acord. El més important no és la quantitat d'hores de les quals disposem, sinó la gestió que en fem.
Hem d'evitar que la mainada estigui hores i hores a l'escola sense aprendre i, per tant, hem d'utilitzar una pedagogia que promogui l'aprenentatge: aprenentatge significatiu, per projectes, de debats i converses... Això sense oblidar, òbviament, que cal tenir en compte, per exemple, que el millor moment del dia per dur a terme les tasques amb més càrrega cognitiva és a mig matí.
El segon aspecte que es toca durant l'entrevista és el del "homeschooling": l'educació a la pròpia llar (o, com a molt, amb l'ajuda dels veïns).
El segon aspecte que es toca durant l'entrevista és el del "homeschooling": l'educació a la pròpia llar (o, com a molt, amb l'ajuda dels veïns).
Cal destacar que els motius principals que tenen les famílies per optar a aquesta opció són els següents: o bé que no els agraden les escoles de la seva àrea o el sistema educatiu en general, o bé perquè viuen en zones rurals aïllades i aleshores normalment ho fan per raons pràctiques. El primer motiu em fa patir molt i l'hem d'arreglar amb urgència.
Finalment, l'última qüestió que Roser em va fer pensar mentre escoltava i llegia l'entrevista, té molt a veure precisament amb el que explicava jo també a l'última entrada.
Em manquen moltes ganes per part del professorat de conèixer altres escoles i altres maneres de fer. I ja no dic anar-se'n a l'altra banda del món ni en un altre país, em refereixo a les escoles del costat de la nostra, que segur que fan coses ben interessants i ens són completament desconegudes.
No obstant, tal i com deia l'altre dia, entre mestres falta vocació de debò, i aquest és el primer error del nostre sistema educatiu. Sort que sí que hi ha mestres que tenim molta curiositat per conèixer altres móns!
Tanmateix, hem de fer mans i mànigues per poder anar a veure les escoles que ens interessen. El meu somni seria que els centres destinessin una part de l'horari lectiu, encara que fos petita, perquè les mestres que volem tinguéssim la oportunitat d'anar a conèixer altres projectes.
La meva vocació per aquest ofici va néixer quan era petita i la curiositat per conèixer i saber-ne més, des que era ben joveneta. Us n'exposo només alguns exemples per acabar amb la reflexió d'avui:
Encara recordo que amb 16 anys anava a l'escola Pilarín Bayés de Les Fonts per ajudar a una mestra que coneixia i treballava allà. Després de l'institut feia activitats extraescolars i treballava fent classes particulars, però el dimarts a la tarda me'l reservava per això.
I el mateix amb la meva meravellosa escola de primària. Des que vaig marxar que hi he tornat tantes vegades com he pogut per saludar les mestres, veure els nens i nenes i per intentar treure el cap en alguna de les classes. Era tan feliç quan les mestres em deixaven ajudar!
Per altra banda, quan he fet pràctiques o he estat en una escola per altres circumstàncies sempre he tingut la necessitat d'anar més enllà i he intentat passar per una classe que no fos la meva per aprendre de l'altra mestra, m'ha interessat l'assignatura que feien uns altres sobre habilitats emocionals i he demanat assistir a una sessió, he pogut aprendre de la mestra de dansa veient com feia ella les classes...
Finalment, l'última qüestió que Roser em va fer pensar mentre escoltava i llegia l'entrevista, té molt a veure precisament amb el que explicava jo també a l'última entrada.
Em manquen moltes ganes per part del professorat de conèixer altres escoles i altres maneres de fer. I ja no dic anar-se'n a l'altra banda del món ni en un altre país, em refereixo a les escoles del costat de la nostra, que segur que fan coses ben interessants i ens són completament desconegudes.
No obstant, tal i com deia l'altre dia, entre mestres falta vocació de debò, i aquest és el primer error del nostre sistema educatiu. Sort que sí que hi ha mestres que tenim molta curiositat per conèixer altres móns!
Tanmateix, hem de fer mans i mànigues per poder anar a veure les escoles que ens interessen. El meu somni seria que els centres destinessin una part de l'horari lectiu, encara que fos petita, perquè les mestres que volem tinguéssim la oportunitat d'anar a conèixer altres projectes.
La meva vocació per aquest ofici va néixer quan era petita i la curiositat per conèixer i saber-ne més, des que era ben joveneta. Us n'exposo només alguns exemples per acabar amb la reflexió d'avui:
Encara recordo que amb 16 anys anava a l'escola Pilarín Bayés de Les Fonts per ajudar a una mestra que coneixia i treballava allà. Després de l'institut feia activitats extraescolars i treballava fent classes particulars, però el dimarts a la tarda me'l reservava per això.
I el mateix amb la meva meravellosa escola de primària. Des que vaig marxar que hi he tornat tantes vegades com he pogut per saludar les mestres, veure els nens i nenes i per intentar treure el cap en alguna de les classes. Era tan feliç quan les mestres em deixaven ajudar!
Per altra banda, quan he fet pràctiques o he estat en una escola per altres circumstàncies sempre he tingut la necessitat d'anar més enllà i he intentat passar per una classe que no fos la meva per aprendre de l'altra mestra, m'ha interessat l'assignatura que feien uns altres sobre habilitats emocionals i he demanat assistir a una sessió, he pogut aprendre de la mestra de dansa veient com feia ella les classes...
I tot això per què? Doncs perquè per a mi, ser mestra és voler saber com treballen en aquella escola rural d'Osona, és tenir ganes de conèixer la magnífica escola que va sortir l'altre dia al diari, és voler veure un dia a dia de l'escola del costat de casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada