Acabo de veure la pel·lícula "Klass" (un drama realitzat pel director IImar Raag a Estònia) i, com em passa sovint, he sentit la necessitat d'escriure immediatament. És millor escriure aquestes coses en calent encara que et tremolin les mans.
"Klass" és una películ·la esgarrifosa, crua i realista sobre el maltractament escolar, tan infravalorat i tan present alhora, a la nostra societat.
És una pel·lícula que porta el bullying fins a les seves últimes conseqüències, tot i que per a mi això no és el més important. L'apoteòsic final no és més que una conseqüència extrema que tan debò aconsegueixi fer pensar a algunes persones sobre l'autèntica gravetat de l'assumpte. La meva indignació ha començat ja en les primeres escenes.
És cert que no la qualificaria d'obra mestra; tot i així, quan sents ràbia, impotència i perplexitat davant el que estàs observant, és que poca importància li dones al guió, a la interpretació, a la qualitat del so o a la música. Sóc conscient que això no està essent gens una crítica de la pel·lícula, però és que aquesta no és la meva intenció. Tan sols em limito a expressar els meus pensaments.
"Klass" no és una història d'adolescents, és la història de molts. És així, així de trist i dolorós. Sembla mentida que escenes com les que es veuen en aquest cas i puguin semblar poc creïbles, tinguin lloc cada dia a moltes escoles. No és que passi de tant en tant a l'altra punta del món, sinó que ocórrer cada dia a arreu, i molt a prop nostre. Per tot això, és un film que s'ha de veure, indignar-se i fer-hi alguna cosa, ja que és un reflex de la mala educació que patim avui dia.
Odio la violència. La odio i no em sembla que tingui justificació. Els nens i nenes que vaig tenir l'oportunitat de tenir l'any passat ho van saber des del primer dia. Odio els "jocs" violents i les "baralles de broma", no vull ni sentir a parlar d'armes ni de venjança, no tolero la paraula "robar" a classe (les coses es perden o s'agafen) i estic convençuda que res s'arregla pegant.
Digueu-me radical, però per a mi aquí comença tot. Només un any, de moment, he tingut el privilegi de treballar de tutora a Catalunya. Evidentment, he de millorar milions de coses i he d'aprendre moltíssim. Tanmateix, hi ha una cosa que tinc ben clara: per a mi el més important és el benestar i la felicitat de la mainada i, per aconseguir-ho, he fet i faré el que calgui.
En canvi, encara hi ha persones que pensen que "són coses que passen en aquestes edats". Hem de fer veure a aquestes persones que el que veuen només és la punta de l'iceberg i que no només existeix el que sembla existir. Hem d'educar la societat sencera.
Hem d'educar els nostres infants, des de ben petits, en la confiança i l'empatia per tal que ens expliquin el que els passa i sàpiguen posar-se al lloc de l'altre. Hem d'educar en la no violència, perquè la violència sempre genera més violència.
Cal transmetre la importància de preguntar. En aquest film ningú és capaç de fer res: ni els nens d'explicar ni les persones adultes de qüestionar tan sols amb una mica de psicologia. Ningú ha de menysprear, insultar ni fer passar una mala estona a ningú, sota cap concepte. No podem consentir, mai, que ningú tingui el nefast poder d'arruïnar la vida a algú.
Avui escric aquestes paraules amb una impotència immensa.
Obro l'ordinador i veig que uns nois n'han matat a un altre d'una pallissa i que una dona ha estat apunyalada per la seva parella. Però en quin món vivim? Ens hem tornat bojos! Obrim els ulls d'una vegada per favor! En aquesta pel·lícula no hi ha lloc per l'esperança. En la meva pantalla d'ordinador avui tampoc.
Els que em coneixeu bé sabeu que sóc optimista i que una de les meves màximes és "L'últim que es perd és l'esperança". No obstant, a vegades, en moments com aquests, m'agradaria tancar la pantalla de l'ordinador, tancar els ulls i renéixer en un altre món; en un món on les bogeries només es facin per amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada