diumenge, 17 d’abril de 2016

QUELCOM ET CANVIA PER DINS, PER DINS I PER SEMPRE (GRÀCIES, NICARAGUA)

Estic escrivint aquestes paraules avui dimarts 12 d'abril de 2016, malgrat que aquesta entrada encara no serà publicada. Ara mateix em queden menys de 48 hores per agafar un avió i tornar al meu país.

Em sap greu que aquest projecte arribi a la seva fi i que l'estada a l'escola s'hagi acabat abans del que hauria desitjat. Malgrat tot, estic estic molt contenta de tornar.
A Catalunya hi ha la gent que més estimo, amb la qual tinc ganes de compartir milers de d'experiències, fotografies, i records, i m'espera una nova etapa encara per descobrir. Així que és hora de tornar a la vida que he aparcat durant sis mesos i mig i començar a recordar, des d'allà, tot el que he après aquí i com he arribat a créixer com a persona.   

Em moro de ganes de presentar-me per sorpresa a casa d'aquelles persones que tan i tan importants són per a mi, de saber la cara que farà la família del Joaquín quan el vegi (els meus pares són els únics que saben que tornem perquè ens han hagut d'ajudar a canviar els vols) i, per damunt de tot, de retrobar-me amb tu, Carla, quasi un mes abans del que et penses.

No deixo d'imaginar la teva carona, els crits que faràs i l'abraçada eterna que em regalaràs d'aquí a tres dies. 3 dies! I et penses que en són 29, pobreta! Em costa moltíssim no poder-ho compartir amb tu, ni amb tu, ni amb tu, ni em tu, (vosaltres ja sabeu qui sou) però sé que l'esforç valdrà la pena. Així que només puc compartir-ho aquí, només puc escriure al blog tot allò que necessito dir.

Avui, hores abans d'agafar l'avió i després d'haver-me acomiadat de tot l'equip de l'escola (mestres i voluntariat), necessito donar-vos les gràcies. Gràcies, a vosaltres, per haver destinat una petita part del vostre temps aquest vespre a dir-me adéu. Necessitava tant abraçar-vos! I gràcies, Nicaragua, per permetre'm viure una de les millors experiències de la meva vida.

Tal i com dèiem en el reportatge que la Carla ens va fer i també en una entrada que vaig escriure tot just arribar aquí, el temps és el millor que podem regalar, perquè és el més valuós que tenim i l'únic que no podrem recuperar mai. Invertir-lo a Nicaragua ha estat la millor decisió que podíem prendre. Tanmateix, encara hi ha un regal més gran que aquest: el que hem rebut nosaltres dels nicaragüencs i les nicaragüenques.

Per una banda, hem après a veure l'educació des d'un altre punt de vista i ara tenim la oportunitat de fer a Catalunya allò que més ens ha agradat d'aquí.

Per altra banda, hem après una cultura i una manera de viure ben diferent a la nostra. L'objectiu és no oblidar-ho quan arribem i ens trobem immersos en les presses i el consumisme d'allà. Aquí tot té un altre ritme, per bo i per dolent. Hem après que es pot viure feliç tenint molt menys de tot i que existeix una altra manera de viure, de viure feliç. Aquests són veritablement els millors regals.

Hem après a compartir més, a queixar-nos menys i a ser més humans, ja que són les relacions amb els altres el que realment ens fa grans. Hem gaudit de l'amor incondicional dels nens i nenes i dels llaços d'amistat, com dius tu, Fátima, de mestres, voluntaris i voluntàries. Aquest vincle és el que realment t'endús.
Com diu la meva mare, "La gran riquesa que traspua en aquestes terres és que té més valor l'ésser que el tenir". Estem convençuts que sense aquesta experiència no seríem els mateixos, perquè quan vius una cosa així, quelcom et canvia per dins, per dins i per sempre. 

Acabo amb un resum fotogràfic de tot aquest temps aquí, una selecció molt i molt curta d'alguns dels millors moments:

Amb la Linda a la festa d'aniversari de la Berna

Amb els nens i nenes de la meva classe el dia de Carnaval

Cultura, pàtria i bandera

Un dels centenars d'skypes que m'han mantingut en contacte amb vosaltres

Observant, orgullosa, com els nens i nenes ballaven les danses del Talent Show que havia coreografiat i ensenyat  

Amb l'Eddy a l'escola

Amb la Carla i la Juliana (voluntària) a l'escola

Amb el Joaquín a l'illa perduda de Mancarrón de Solentiname

Amb el Joaquín en un dels meus llocs preferits: Granada

Amb la Sara i en Pau el dia de l'Escola per a Tothom (Escola Inclusiva)

Celebrant la Fira del Joc de Vínculos Estelí

Amb la persona que m'ha acompanyat a fer realitat el meu somni,
en un dels nostres inoblidables viatges per Amèrica Central

Nicaragua és aprendre a perdre la por i a no espantar-se fàcilment.

6 comentaris:

  1. Plorar d'emoció...amb tu fillola estimada.
    Dona bonica: que la vida preservi dins teu per sempre més, aquesta alegria, i aquests sabers que t'ha donat la teva Ítaca Nicaraguenca.

    ResponSuprimeix
  2. Mare meva des de que has tornat no sé perquè però tinc les emocions revolucionadesss! M'ha encantat aquesta pujada amor. No tinc ara paraules per expressar-me, o per expressar el que sento. Però m'analegro tant de que hagis pogut viure això, que t'haguí arribat, que hagis crescut, aprés i que ho hagis gaudit tant! M'analegro de tenir-te ara tant aprop!! Ets una alegria, crec que això et defineix, l'alegria que transmets (se m'havia oblidat una miqueta i rebre-la de nou em reconforta). Em fa feliç saber que ara ets 'una estrella que il·lunima' els cels de les peronetes que estem per aquí!

    ResponSuprimeix
  3. Ostres Loreley tampoc em pensava que la gent plorés d'emoció :( Tot i que la veritat és que sí que emociona... a mi m'emociona :P Per això escric, per emocionar-me jijijij

    ResponSuprimeix
  4. Nataxa!!! :) Aquesta pujada vols dir aquest post oi? Quin comentari tan bonic reina!!! Com et pots oblidar de la meva alegria? jijiji Gràcies per comentar-me, i per llegir-me!

    ResponSuprimeix
  5. :)

    Un bon bagatge per tornar a sa vida "aparcada" i viure noves experiències que segur que valdran molt la pena

    Sort en aquesta nova etapa!!

    ResponSuprimeix
  6. Ja estic amb la meva vida "aparcada" com tu dius com si res no hagués passat. Sembla mentida com de fàcil n'és tornar a la rutina! Gràcies per tot i molts petons.

    ResponSuprimeix