SOLO ES EL PRINCIPIO

"Solo es el principio" és una pel·lícula documental, produïda per Ciel de París, sobre les magnífiques classes de filosofia que duu a terme la mestra Pascaline Dogliani. Es tracta d'un film de Jean-Pierre Pozzi i Pierre Barougier que promou la reflexió i la importància de la bona educació.

­­

Els protagonistes són nens i nenes que exposen, lliurement, amb les seves incerteses i dubtes, les idees que van construint sobre l'amor, la diferència, la mort, la llibertat, la intel·ligència..., temes cabdals que a les persones adultes ens semblen tant o més complicats que a ells.

La mestra fa les classes de filosofia sempre en cercle, com no podria ser d'altra forma, i amb una espelma encesa, ja que a l'etapa d'educació infantil els rituals són importantíssims perquè estructuren les activitats i tranquil·litzen la mainada.

Aquest clima, càlid i amè, fa que la canalla aprengui a reflexionar i a expressar-se. Les seves aportacions són sinceres, lògiques, senzilles i espontànies, i el nivell de raonament i la profunditat de les seves idees sovint aconsegueixen que els espectadors i espectadores ens quedem amb la boca oberta. 

Paral·lelament a les classes de filosofia, hi ha escenes de la mestra reflexionant sobre la seva tasca amb altres docents, escenes d'algunes famílies amb el seu fill o filla i unes altres de la reunió de la Pascaline amb les famílies i l'alumnat. Això aporta un valor afegit.

Les primeres perquè ens permeten conèixer la visió, impressions i dubtes de la mestra sobre les seves classes, les segones perquè ens deixen veure com les famílies continuen el treball de la Pascaline a casa, i la tercera perquè és en aquestes on realment es veu aquest vincle tan i tan essencial entre famílies, mestra i alumnat.

Aquest triangle és sempre bàsic en l'educació i en aquest cas queda demostrat, ja que la implicació de les famílies és també el secret que fa que aquest projecte sigui un èxit. És genial veure com els nens i nenes expliquen a les famílies com ha anat la classe i poder-nos filtrar en les brutals converses entre pares i fills. 

"Els pares, de què serveixen?" Captura de pantalla. 

"Solo es el principio" és un homenatge a l'educació i al pensament social crític. Un homenatge a la formació de futurs ciutadans i ciutadanes lliures, compromesos i difícilment manipulats.

Que la mainada pensi lliurement, tingui opinions pròpies i sigui capaç de comunicar-les, és el principal objectiu de la Pascaline, i ho aconsegueix. Aconsegueix deixar-los parlar sense dir en cap moment la seva opinió ni rectificar-los cap idea. És brutal.

L'admiro moltíssim perquè trobo que és molt difícil fer el que fa. A mi em costaria molt sentir, per exemple, que "una noia no pot estar enamorada d'una altra noia" i no discutir-li-ho, en el bon sentit de la paraula. He après molt amb aquesta pel·lícula en aquest sentit.

Una de les coses que més m'ha sobtat del documental és comprovar com la canalla s'escolta sense que la mestra hagi d'estar constantment cridant-los l'atenció. D'això també n'he après molt. La Pascaline m'ha fet pensar que potser ens preocupem massa per dir-los tota l'estona que respectin als altres.

Potser cal deixar-los una mica més de llibertat també en això? Potser hem de deixar-los que ho aprenguin una mica més sols que cal escoltar als altres? Què en penseu vosaltres?

"La llibertat és quan se surt sol al carrer" 

De fet, no només la Pascaline deixa espai als nens i nenes, sinó que també ho fan els directors. Aquests s'han limitat a observar i a seleccionar, i som nosaltres, els espectadors i espectadores, qui hem de treure les pròpies conclusions. És la quitxalla que omple el relat.

Pel que fa a la gravació i al muntatge, hi ha dos detalls que m'han agradat moltíssim, relacionats amb això que deia.

El primer és quan la música i les imatges (sense diàleg) deixen temps (bastant temps) perquè nosaltres reflexionem sobre el que ha dit la mainada. I el segon és que els directors del documental posen la càmera a l'alçada de la quitxalla, detall que fa que nosaltres puguem seguir el relat talment com si fóssim la mateixa Pascaline, o almenys així ho he sentit jo.  

Per altra banda, m'ha encantat veure com va canviant la manera d'interaccionar i conversar de la quitxalla durant els dos anys en els quals són gravats. És màgic veure com això succeeix. És per això que trobo interessantíssim el fet d'haver-los enregistrat a través del temps, perquè d'altra forma, això no es captaria.

Al començament, amb quatre anys, no interaccionen entre ells; amb prou feines comencen a pensar sobre el que se'ls planteja i intenten pronunciar, amb inseguretat i vergonya, la seva opinió.

Tanmateix, poc a poc comencen a dialogar i a discutir, primer de forma més tímida i cada vegada amb més energia. Al final, tenen discussions i tot, cosa que demostra que les seves opinions són cada vegada més fortes.

Finalment, m'ha fascinat aquesta escena:

- Què hem après a classe de filosofia? Us pegueu? - pregunta la Pascaline. El nen fa que no amb el cap - Per això es té la boca, per parlar abans.

Sovint em trobo amb situacions o preguntes de la canalla que em fan pensar en què faria una altra mestra amb més experiència en el mateix cas. Gràcies a la Pascaline he vist que ensenyar-los la importància de parlar fa que després puguis reproduir aquesta excepcional conversa en una situació de conflicte.

També m'ha ensenyat la rellevància de fer que la mainada ens expliqui què és el que ha dibuixat i per què ho ha fet. Aquest film m'ha fet pensar que moltes vegades es fa servir el dibuix com a eina només per entretenir, i ni les mestres ni les famílies li donem importància. Segurament descobriríem milers de coses preguntant a la mainada sobre el dibuix que ha fet.

"Solo es el principio" m'ha agradat moltíssim. La iniciativa d'aquest taller de filosofia i el fet d'haver-lo enregistrat durant dos anys és del tot encertat i motivador i ens demostra que els nens i nenes, fins i tot de quatre anys, són del tot capaços de reflexionar sobre aquests temes tan oblidats per la societat.