diumenge, 29 de novembre de 2015

VIATJAR POT SUBSTITUIR L'ESCOLA?

L'altre dia vaig escriure sobre el gran viatge que demà passat iniciem i mentre ho feia vaig topar amb la captivant història d'una parella que viu recorrent el món amb els seus quatre fills. Vaig quedar fascinada i avui volia compartir-la per la reflexió que em va provocar respecte l'educació dels infants.

Tothom sap que s'aprèn més anglès vivint a Anglaterra o a Estats Units que durant anys a les acadèmies, de la mateixa manera que s'arriba a saber més d'un país anant-hi que estudiant des de casa. Per tant, tothom té clar que viatjant s'aprèn.

Ara bé, la Cande i en Herman van anar molt més enllà: es van plantejar l'educació dels seus fills com un viatge. I tot i que jo no optaria per aquesta opció encara que m'apassioni viatjar, gràcies a aquesta meravellosa història he vist fins a quin punt s'assembla l'educació que somio amb un viatge.

L'educació que sempre us he explicat és l'educació en la qual els infants aprenen fent, de manera vivencial i constructiva. L'educació de l'aprendre a aprendre, dels valors, la reflexió, la creativitat, els reptes i tots els tipus d'intel·ligències. I no és així com aprenem quan viatgem, de manera significativa?

Defenso les escoles en què els infants cooperen, comparteixen i s'ajuden, i les que vetllen per les seves inquietuds, interessos i benestar. Quantes vegades, en un viatge, hem seguit endavant gràcies a la col·laboració? I no són immensament feliços aquests quatre infants en la seva escola de la vida?

Finalment, estic convençuda que la millor manera d'aprendre és fent excursions, sortint a l'exterior, estant en contacte amb la naturalesa i intentant ser ciutadans i ciutadanes conscients i compromesos amb el món on vivim. I tot això també té bastant a veure amb un viatge no?

El cert és que jo prefereixo estar a prop de la meva gent, treballar de mestra, viure al país que estimo i tenir una rutina. Perquè la rutina en realitat m'agrada encara que també m'encanta trencar-la de tant en tant. M'agraden els horaris i les agendes, la planificació i la organització.

Tot i això, llegir la història de la Cande i en Herman m'ha fet adonar que aquesta escola ideal està completament lligada a la meva passió per viatjar i m'ha semblat realment curiós.

Deu ser per això que sempre he somiat en fer un petit viatge amb uns dels meus futurs infants ara que ho penso! Un viatge completament pensat, organitzat i decidit per ells, en el qual jo només seria una simple guia. Però aquest ja és un altre tema, us ho hauré d'explicar en una altra ocasió. Ara vaig a fer-me la motxilla i a preparar-me per aprendre milers i milers de coses!

Fins aviat!

2 comentaris:

  1. Molt interessant Mireia.

    De tot el que vaig aprendre de menut i que m'ha servit de veritat durant la vida, valoro molt més el temps que vaig passar viatjant els caps de setmana amb els escoltes i més endavant amb els equips d'handbol en els que vaig jugar, que totes les hores passades a les aules de la meva escola.

    A la universitat em va passar igual. Vaig aprendre molt més del que és i fa un biòleg les poques hores que vaig poder fer treball de camp i de laboratori que totes les hores tancat a les aules de la facultat.

    Et recomano un llibre —que segurament la teva tieta tindrà —"De Iquitos a Manaos" que narra l'experiència del curs/viatge que van fer la Rebeca i el Mauricio Wild amb els seus alumnes de l'escola Pestalozzi de l'Ecuador.

    Una abraçada

    ResponSuprimeix
  2. Ostres Eugeni Gràcies per llegir-me!!! Quina ilu m'ha fet el teu comentari!

    Gràcies per la recomanació!!! Ho tinc present!

    Una abraçada molt gran!

    ResponSuprimeix