El gener passat el Joaquín i jo vam
decidir fer un gran viatge a Costa Rica a l'estiu. Havíem estat estalviant
durant molt de temps i, encara ho recordo, el cap de setmana del 24 i 25 de
gener, vam comprar els vols per anar a l'altra banda del món i viure una
experiència inoblidable durant dues setmanes.
Organitzar
un gran viatge és sempre un gran repte. Calia posar-nos d'acord en com fer-lo i
no era del tot senzill tenint en compte que les nostres formes de viatjar lluny
de casa amb les nostres famílies havien estat molt diferents fins aleshores.
Hem fet ja uns quants viatges meravellosos però eren incomparables amb aquest.
Aquest era en un altre continent i requeria
trobar una fórmula que ens apassionés als dos.
Ens van anar passant els dies (tenia
tanta feina a l'escola!) i ens vam plantar a començaments d'estiu només amb els
vols i un recorregut que havíem planejat junts. Encara no havíem reservat
allotjaments ni havíem pagat res a banda dels bitllets d'avió, i el cert és que
aquesta situació em preocupava una mica.
Paral·lelament, també un dia de gener,
vaig tornar a plantejar al Joaquín el somni de fer un voluntariat (ja ho havíem
parlat altres vegades). Unes quantes setmanes més tard, el seu "I si anem junts a complir aquest somni?" em va
convertir en la dona més feliç del món.
Vam creure que era el millor moment per
fer-ho, i la veritat és que, tot i que hi havia gent que em deia que estava boja, ell i jo n'estàvem convençuts, i això és l'únic que necessitàvem. Bé,
l'únic no. Tenir el suport de la meva germana i els meus pares fou, com sempre,
el millor regal que em podran fer mai. No cal que us digui com d'importants són
per mi.
Tanmateix, també hi havia gent que em
deia, i em diu, que sóc molt valenta. Jo, que em conec, els dic que no crec que calgui ser molt valenta, sinó
lluitar realment pels teus somnis. Perquè de veritat que no considero que sigui tan difícil fer-ho,
només cal voler-ho de debò i llençar-s'hi. I les excuses dels diners no em
serveixen. Tan sols cal sortir de la zona de confort i prendre la decisió de fer allò que et fa feliç
I és clar que era més senzill quedar-me a
l'escola fent! Però no estic a temps sempre de lluitar per treballar d'allò que
m'agrada? Que si tenia por de prendre aquella feina tan i tan valuosa? I és clar que tenia por! Però, sabeu? Tenia
més por de no viure aquesta experiència, que de tornar i no treballar de
mestra. I quan vaig arribar a aquesta conclusió em vaig adonar que estava
fent el millor que mai hauria pogut fer.
Així que ens hi vam llençar. Vam establir
fer el voluntariat aquest curs i marxar a començaments d'octubre, després
d'haver viscut un dels mesos més importants de la història de Catalunya que no
em pensava perdre per res del món. I aviat vam acordar fer-lo a Amèrica Central
o del Sud per tal de conèixer una cultura ben diferent però poder-nos entendre
perfectament amb la gent del país.
Vam estar buscant escoles gairebé
eternament i, finalment, vam trobar la possibilitat d'anar a Nicaragua (gràcies
Aysel!!!). Aleshores va ser quan les
peces del puzle van encaixar de cop. Encara teníem altres opcions que
estàvem sospesant, però quan vam acabar determinant venir aquí a Estelí i vam notar
que Nicaragua era el país justament de sobre de Costa Rica, aquell inconvenient
del qual us parlava abans va passar a ser la millor avantatge.
Era un pèrdua immensa de diners en vols
anar de viatge a Costa Rica del 17 al 31 d'agost i després tornar a
"cruzar el charco" el dia 1 d'octubre per anar al país del costat! No
ens ho podíem permetre i ho vaig veure claríssim!
Calia canviar els bitllets de dies i país
encara que ens costés una penalització, perquè sempre seria menor que uns nous
bitllets. Calia aprofitar l'estiu per estalviar i el curs per fer ambdues coses:
un voluntariat durant sis mesos i un viatge d'entre un i dos mesos.
I per què us ho explico tot això? Doncs
perquè no ens manca gaire per acabar els
nostres primers dos mesos de voluntariat a l'escola Cristal i emprendre el
nostre viatge amb data d'inici (1 de desembre) però sense data de tornada. Tot dependrà de les vivències, dels
diners i, com sempre, de la il·lusió.
I us ho explico, també, per compartir-ho
amb vosaltres, perquè em perdoneu si no actualitzo durant uns dies (tot i que
intentaré planificar algunes entrades) i per recordar-vos que aquest és un blog d'educació però també personal.
Així ho vaig definir el primer dia i així ho continuo pensant.
Perquè
passions com els viatges i el ball són tan importants per a mi com la meva
professió, i perquè crec que tot el que fas, el què vius i el què sents també
et construeix com a mestra.
Doncs així fou com aquelles dues setmanes
a Costa Rica s'han convertit en un viatge "d'hivern" segur que encara
més inoblidable del que hauria estat aleshores. I què n'ha quedat d'aquell
itinerari de dues setmanes a Costa Rica? Doncs no massa cosa perquè ara el
millor de tot és que no ens cal organitzar massa perquè no tenim pressa. I això
trobo que és el millor que ens pot passar tenint en compte el món en el qual
vivim.
D'aquí
a dues setmanes ens embarquem en un viatge per Nicaragua, Costa Rica i Panamà
que cap dels dos havia imaginat mai. Amb una motxilla a l'esquena i ben
diferent dels que havíem fet sempre amb les nostres famílies.
Ja us explicaré, però estic convençuda
que viatjar amb una motxilla et dóna una flexibilitat, un control del teu viatge
i del seu ritme, i de la teva vida, que només així pots aconseguir. I amb això
no vull dir pas que ara vulgui viatjar sempre amb motxilla! Només que estic
convençuda que experimentaré un estil de vida que no he practicat mai (tret
d'aquest estiu fent el camí de ronda quatre dies, princesa) i que estic segura
que serà brutal.
Estic convençuda que serà un dels millors viatges de la meva vida. Perquè... quan més podrem fer un viatge d'aquestes característiques?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada