diumenge, 15 de novembre de 2015

TENIA MÉS POR DE NO VIURE AQUESTA EXPERIÈNCIA, QUE DE TORNAR I NO TREBALLAR DE MESTRA

Aquesta setmana hem començat a encaminar el nostre gran viatge. Aquell viatge que havíem de fer a l'agost i vam posposar fins ara. Els motius? Per explicar-vos-els, em remunto als inicis de tot plegat.

El gener passat el Joaquín i jo vam decidir fer un gran viatge a Costa Rica a l'estiu. Havíem estat estalviant durant molt de temps i, encara ho recordo, el cap de setmana del 24 i 25 de gener, vam comprar els vols per anar a l'altra banda del món i viure una experiència inoblidable durant dues setmanes.

Organitzar un gran viatge és sempre un gran repte. Calia posar-nos d'acord en com fer-lo i no era del tot senzill tenint en compte que les nostres formes de viatjar lluny de casa amb les nostres famílies havien estat molt diferents fins aleshores. Hem fet ja uns quants viatges meravellosos però eren incomparables amb aquest. Aquest era en un altre continent i requeria trobar una fórmula que ens apassionés als dos.

Ens van anar passant els dies (tenia tanta feina a l'escola!) i ens vam plantar a començaments d'estiu només amb els vols i un recorregut que havíem planejat junts. Encara no havíem reservat allotjaments ni havíem pagat res a banda dels bitllets d'avió, i el cert és que aquesta situació em preocupava una mica.

Paral·lelament, també un dia de gener, vaig tornar a plantejar al Joaquín el somni de fer un voluntariat (ja ho havíem parlat altres vegades). Unes quantes setmanes més tard, el seu "I si anem junts a complir aquest somni?" em va convertir en la dona més feliç del món.

Vam creure que era el millor moment per fer-ho, i la veritat és que, tot i que hi havia gent que em deia que estava boja, ell i jo n'estàvem convençuts, i això és l'únic que necessitàvem. Bé, l'únic no. Tenir el suport de la meva germana i els meus pares fou, com sempre, el millor regal que em podran fer mai. No cal que us digui com d'importants són per mi.

Tanmateix, també hi havia gent que em deia, i em diu, que sóc molt valenta. Jo, que em conec, els dic que no crec que calgui ser molt valenta, sinó lluitar realment pels teus somnis. Perquè de veritat que no considero que sigui tan difícil fer-ho, només cal voler-ho de debò i llençar-s'hi. I les excuses dels diners no em serveixen. Tan sols cal sortir de la zona de confort i prendre la decisió de fer allò que et fa feliç

I és clar que era més senzill quedar-me a l'escola fent! Però no estic a temps sempre de lluitar per treballar d'allò que m'agrada? Que si tenia por de prendre aquella feina tan i tan valuosa? I és clar que tenia por! Però, sabeu? Tenia més por de no viure aquesta experiència, que de tornar i no treballar de mestra. I quan vaig arribar a aquesta conclusió em vaig adonar que estava fent el millor que mai hauria pogut fer.

Així que ens hi vam llençar. Vam establir fer el voluntariat aquest curs i marxar a començaments d'octubre, després d'haver viscut un dels mesos més importants de la història de Catalunya que no em pensava perdre per res del món. I aviat vam acordar fer-lo a Amèrica Central o del Sud per tal de conèixer una cultura ben diferent però poder-nos entendre perfectament amb la gent del país.

Vam estar buscant escoles gairebé eternament i, finalment, vam trobar la possibilitat d'anar a Nicaragua (gràcies Aysel!!!). Aleshores va ser quan les peces del puzle van encaixar de cop. Encara teníem altres opcions que estàvem sospesant, però quan vam acabar determinant venir aquí a Estelí i vam notar que Nicaragua era el país justament de sobre de Costa Rica, aquell inconvenient del qual us parlava abans va passar a ser la millor avantatge.




Era un pèrdua immensa de diners en vols anar de viatge a Costa Rica del 17 al 31 d'agost i després tornar a "cruzar el charco" el dia 1 d'octubre per anar al país del costat! No ens ho podíem permetre i ho vaig veure claríssim!

Calia canviar els bitllets de dies i país encara que ens costés una penalització, perquè sempre seria menor que uns nous bitllets. Calia aprofitar l'estiu per estalviar i el curs per fer ambdues coses: un voluntariat durant sis mesos i un viatge d'entre un i dos mesos.

I per què us ho explico tot això? Doncs perquè no ens manca gaire per acabar els nostres primers dos mesos de voluntariat a l'escola Cristal i emprendre el nostre viatge amb data d'inici (1 de desembre) però sense data de tornada.  Tot dependrà de les vivències, dels diners i, com sempre, de la il·lusió.

I us ho explico, també, per compartir-ho amb vosaltres, perquè em perdoneu si no actualitzo durant uns dies (tot i que intentaré planificar algunes entrades) i per recordar-vos que aquest és un blog d'educació però també personal. Així ho vaig definir el primer dia i així ho continuo pensant.

Perquè passions com els viatges i el ball són tan importants per a mi com la meva professió, i perquè crec que tot el que fas, el què vius i el què sents també et construeix com a mestra.

Doncs així fou com aquelles dues setmanes a Costa Rica s'han convertit en un viatge "d'hivern" segur que encara més inoblidable del que hauria estat aleshores. I què n'ha quedat d'aquell itinerari de dues setmanes a Costa Rica? Doncs no massa cosa perquè ara el millor de tot és que no ens cal organitzar massa perquè no tenim pressa. I això trobo que és el millor que ens pot passar tenint en compte el món en el qual vivim.

D'aquí a dues setmanes ens embarquem en un viatge per Nicaragua, Costa Rica i Panamà que cap dels dos havia imaginat mai. Amb una motxilla a l'esquena i ben diferent dels que havíem fet sempre amb les nostres famílies.

Ja us explicaré, però estic convençuda que viatjar amb una motxilla et dóna una flexibilitat, un control del teu viatge i del seu ritme, i de la teva vida, que només així pots aconseguir. I amb això no vull dir pas que ara vulgui viatjar sempre amb motxilla! Només que estic convençuda que experimentaré un estil de vida que no he practicat mai (tret d'aquest estiu fent el camí de ronda quatre dies, princesa) i que estic segura que serà brutal.  

Estic convençuda que serà un dels millors viatges de la meva vida. Perquè... quan més podrem fer un viatge d'aquestes característiques?

Cap comentari:

Publica un comentari