diumenge, 18 d’octubre de 2015

UN XOC IMMENS


Bon dia! Berenant que deveu estar vosaltres... I jo acabada de llevar! Finalitzant la redacció d'aquesta segona entrada nicaraguense amb aquesta il·lusió que ja us podeu imaginar. Il·lusió perquè m'agrada escriure (per organitzar-me les idees, reflexionar i aprendre, ja ho sabeu), però també perquè m'agrada compartir, donar veu als meus pensaments i llegir després alguns comentaris dels que tan i tan feliç em fan i em provoquen ganes de continuar escrivint.

He de reconèixer que els tres primers dies aquí a Nicaragua van ser un xoc immens. No puc dir que no havia estat en un lloc semblant perquè la veritat és que Estelí (la ciutat on estic) em va recordar moltíssim a Choroní (Veneçuela), però després d'unes hores aquí ja vaig entendre


que és del tot incomparable anar a un lloc de viatge que anar-hi per viure-hi. La diferència cultural és moltíssima i al començament era incapaç d'assimilar tants canvis en tan poc temps.

Estelí de nit (vam arribar el dijous 1 d'octubre a tres quarts de vuit del vespre, evidentment hora local) fou desconcertant i molt tèrbol fora del taxi sense cinturó que ens va dur de l'aeroport de Managua a la casa de la família on estem vivint. Tèrbol per la forta pluja i la noia que restava estesa a terra davant d'un vehicle. Acabava de perdre la vida en aquell instant.

Però tendre a dins perquè el taxista anava amb la seva dona i els seus dos fills (de tres mesos i un any), cosa que primer em va sorprendre molt però ens va endolcir moltíssim el trajecte de més de dues hores fins a caseta. La veritat és que va ser ben bonic començar l'estada en aquest nou país gaudint dels petits nicaraguencs (eren tan encantadors...) i de la gentilesa de la seva mare! Em va regalar les seves arracades de trèvol i em va dir que me les posés, que estava segura que tindria molta sort durant tots aquests mesos. Un amor.

Estelí de dia va ser, simplement, impactant. Per la gent, les cases, el trànsit... Hi havia tantes coses noves al meu voltant que no veia res. A més a més, era mercat i això feia que encara hi hagués més gent (gent enganxada a nosaltres demanant-nos diners), més caos i més de tot.

Ara, dues setmanes després d'aquell primer Estelí i havent passejat per la ciutat unes quantes vegades, ja sembla que començo a percebre una mica més tot el que m'envolta. Em reservo l'explicació per la propera entrada.  

Feliç setmana! A mi encara em queda tot el diumenge per davant.

2 comentaris:

  1. Bonica! l'experiència que tindràs, tot el que viuràs, tot el que sentiràs aquests mesos, et faran ser millor, més forta, més sensible, encara més tu. Aprofita cada minut per empapar-te de la nova vida que durant uns mesos tens el privilegi de viure. I deixa't portar, perquè segur que la teva màgia personal et faran trobar allò que has vingut a buscar, a trobar i a viure. Petons!!

    ResponSuprimeix