diumenge, 11 d’octubre de 2015

L'ÚNIC QUE NO PODREM RECUPERAR MAI



És moment de dir hola de nou. Ja han passat onze mesos des que vaig escriure la última entrada però la veritat és que aquestes vacances del blog m'han anat molt bé. El curs passat vaig ser tutora de cinquè dels nens i nenes de l'escola Ramon Fuster de Bellaterra. Fou el meu primer any com a mestra i vaig aprendre moltíssim més del que mai m'hauria pogut imaginar. Però les meves inquietuds i ganes d'aprendre (d'aquí el nom el blog) no em van permetre quedar-me aquest nou curs a l'escola que tan bé m'ha acollit i tan bé ha respost a la meva idea de marxar durant un curs.

La veritat és que molta gent m'ha tractat de boja i no ha acabat d'entendre el per què de les meves ganes de tornar a marxar si ja vaig estar tot el curs 2013-2014 a Anglaterra i ara tenia feina de mestra a Catalunya. Sé que pot ser complicat d'entendre estant en la situació en que estem, però per mi és molt senzill: per les meves ganes de créixer professionalment i com a persona. Sempre havia volgut fer un voluntariat i el curs passat vaig sentir que no podia trigar massa a fer-lo. Vaig sentir que era el moment. Hi ha coses que són ara o mai, i quan el Joaquín em va dir que estava disposat a realitzar aquest somni junts, vaig veure de seguida que havia de ser ara.

I per què un voluntariat? Doncs per infinits motius: per aprendre i enriquir-me tant com a persona com professionalment, per aportar el meu granet de sorra i ensenyar la manera que tinc jo de veure l'educació, per comprovar com de diferents són els valors d'aquests nens i nenes en comparació amb els nostres, per veure de primera mà les realitats socials que existeixen, per conèixer l'educació i la cultura d'un altre país, per fer coses pels altres sense esperar res a canvi... i sobretot sobretot sobretot, perquè estic totalment convençuda que regalar el meu temps és el millor que podré regalar mai.

Sempre m'ha fet més feliç regalar que rebre regals i estic segura que el temps és allò més valuós que tenim, ja que és l'únic que no podrem recuperar mai. Per aquest motiu crec que hem de gaudir del nostre temps amb les persones que realment estimem, viure cada dia com si fos l'últim i intentar fer allò que realment ens fa feliços. I a mi em fa immensament feliç haver vingut aquí a l'escola Fundación Cristal de Nicaragua, ara fa dotze dies, i saber que el que estic regalant és allò que mai més podré recuperar.  

5 comentaris:

  1. Bufff! Ara mateix, soc incapaç de dir res que no t'hagi dit...
    M'has emocionat.

    ResponSuprimeix
  2. Bufff Mireia m'has posat els pels de punta! Que macu que regalis el teu tresor més precisat, es d’aquesta manera amb la que descobriràs i rebràs infinites coses!! Ets una valenta i se que arribaràs tan lluny com vulguis fer-ho! Quant me’n alegro de que hagis reprès això i així poder anar llegint ‘he, m’encanta!! :D Gràcies!

    ResponSuprimeix
  3. Vosaltres sí que m'emocioneu i em poseu els pèls de punta!!!
    Gràcies a vosaltres, de tot cor

    ResponSuprimeix
  4. Ja tenia ganes de tornar-te a llegir de nou.
    Espero i desitjo que l'estada a Nicaragua et sigui profitosa i una gran experiència personal.
    La mainada d'aquesta escola té molta sort de que estiguis aquests mesos amb ells.

    ResponSuprimeix
  5. Aiiiiiiiii!!! :)))
    GRÀCIES GRÀCIES GRÀCIES, PER TOT!

    ResponSuprimeix