LA GENT, EL TRÀNSIT I LES CASES

Doncs com us deia, ara ja sembla que començo a percebre una mica més tot el que m'envolta: la gent, el trànsit, les cases...

Puc constatar que la gent é­s molt afable. L'equip de l'escola ens ha acollit de meravella i són unes persones bellíssimes. Ens hem sentit totalment recolzats i valorats. I els nens i nenes són tan carinyosos! Tant! Però és que fins i tot la gent que no coneixes és hospitalària i t'ajuda sempre que pot! 

Les camionetes de les famílies que porten els infants a l'escola es converteixen en un transport diari per a tothom que vulgui. A la sortida de l'escola només cal demanar a qualsevol de les famílies per anar al centre d'Estelí i sense cap problema t'hi porten molt amablement. De tornada mai cal agafar l'autobús. Aquí la manera de desplaçar-se per excel·lència és aquesta: anant a la part del darrere de la camioneta, on hi caben tantes persones i coses com faci falta.

En relació al trànsit, tothom usa el clàxon constantment. Els autobusos sempre van plens i amb homes penjant de la porta, literalment, i els taxis et van pitant pel carrer per si vols pujar. Tant un com l'altre són molt econòmics. El taxi et pot costar dos euros i l'autobús quinze cèntims.

Tenim la sort de viure en una casa agradable, prop del centre i segura. Sempre hi ha algú a casa i això fa que sigui més difícil robar-hi. Quan sortim ens assegurem que queda algú dins perquè vigilen els horaris d'entrada i sortida de la gent. Hi vivim 6 persones (com a la majoria de cases): els propietaris, que són una parella d'uns seixanta anys d'Alemanya que van venir aquí fa vint anys, i l'Albert, la Marina, el Joaquín i jo, tots quatre catalans i de la Fundación Cristal.

Les finestres tenen mosquiteres i hem fet una cortina amb un llençol perquè a la finestra de l'habitació no n'hi havia. El sostre de la major part de la casa és de xapa.

Les dutxes són amb aigua freda (però encara gràcies!) i hi ha llum i internet, encara que a vegades se'n va durant uns minuts o fins i tot hores. És tot un luxe, ja que només un tant per cent baix de cases té aigua i electricitat. No sé si us podeu arribar a imaginar com són la majoria de vivendes aquí però diuen que la nostra és una de les millors cases d'Estelí i us asseguro que m'ho crec, encara que em costi no pensar en com són les cases a Catalunya.

Les vivendes no tenen número i els carrers són sense nom. Estelí és totalment quadriculat. Es distribueix de nord a sud i la gent s'ubica per "cuadras" i gràcies a uns quants punts de referència. Per exemple, de la benzinera del semàfor, "tres cuadras al norte y siete al este".

Tinc la sensació que el concepte de botiga i casa queda entrellaçat. Hi ha botigues i cases "com les que coneixem nosaltres". No obstant, hi ha llocs que no sé ben bé si són més una casa o una botiga. Per una banda, molts comerços són la part del davant d'una casa. Per altra banda, moltes famílies venen coses i aleshores es tracta de trucar a la porta, demanar el que vols i esperar-te que t'ho duguin vés a saber d'on.

L'escola ja és un altre tema i, per tant, me'l reservo per la propera entrada. Per cert, he tornat amb tanta il·lusió i tinc tantes coses per escriure, que aquestes setmanes potser faré alguna entrada més (com aquesta), a banda de l'entrada de cada diumenge. Després ja em perdonareu si durant uns dies no escric perquè estic de viatge...