dimecres, 28 d’octubre de 2015

CONSTRUIR-HO TOT AMB NO RES


L'entrada anterior començava:  "Tot just acabats d'arribar (...) ja vam anar a l'escola per ajudar en el trasllat" però al final us vaig acabar descrivint l'espai on s'ensenyava i s'aprenia fins la nostra arribada i la nova àrea on tindria lloc l'estada. Ho vaig decidir d'aquesta manera perquè creia necessari fer-ho abans d'explicar el que vam fer aquell primer dia a Nicaragua.

Tal i com us vaig estar explicant, doncs, la veritat és que hem arribat en un moment importantíssim per la Fundación Cristal. Aquest canvi d'escola implica moltíssimes coses, entre elles les següents: per una banda, un molt millor ambient per créixer i educar, i per contra, el gran objectiu de reprendre certes actituds que es van anar perdent a causa de les circumstàncies anteriors.   

No vam ser a temps de veure com es treballava a l'antiga escola però estic convençuda que era admirable i que no m'ho puc arribar a imaginar del tot. Treballar en aquelles circumstàncies és inimaginable.

Afortunadament, el nostre primer dia de classe seria el primer dia a la nova escola, per fí, després de tan i tan d'esforç i de la llarga espera. Calia deixar-ho tot a punt per quan els nens i nenes arribessin el dilluns. Caldria, pràcticament, construir una escola de zero (només hi havia l'estructura octagonal que vaig descriure l'altre dia). I la veritat és que tenies raó Montse, és bonic formar part d'aquesta creació i veure com va creixent.

Aquell nostre primer dia al país, doncs, vam estar pintant el mobiliari, duent material fins el nou centre educatiu i fins i tot construint cadires.

La veritat és que ens vam sorprendre a nosaltres mateixos, ja que vam comprovar que no cal saber res de fusteria per fer una cadira quasi des de zero. Ni cal tenir massa pintura (perquè si se t'acaba pots pintar la resta d'un altre color), ni massa eines ni gens d'experiència (i la veritat és que tampoc van quedar tan malament). Aquí tothom fa de tot.

Tot l'equip de l'escola transporta, pinta i construeix: des de la direcció fins als voluntaris i voluntàries, passant per tots i totes les mestres (i el tècnic de manteniment i construcció de l'escola, que és un home del qual ja parlaré algun dia perquè em té bocabadada). El cert és que des d'aquell primer dia he admirat moltíssim aquest sentit d'equip i de treball conjunt a qualsevol hora i qualsevol dia de la setmana.

Així doncs, la nostra tasca era aprofitar una estructura d'una cadira i afegir-hi tot el que li faltava: el respatller, el seient... el que fos. Tallàvem les fustes com ens feia falta i les clavàvem a l'estructura. Aleshores ja podíem pintar-la i passar a fer la següent. I així hores i hores, fins a fer totes les cadires necessàries (ni una més ni una menys).

Nicaragua és treballar en condicions inimaginables, és construir-ho tot amb no res.

Aquell divendres va ser tan sols el primer dels dies de feina. L'endemà dissabte hi vam tornar per continuar transportant i construint i el divendres següent vam estar pintant l'escola vella per deixar-la en bones condicions.

Ara està essent una tasca constant, ja no de trasllat, sinó de perfeccionament de la nova escola: de pintar, ordenar, construir... Tal i com deia, és preciós veure com va millorant cada dia i com hi van apareixent nous espais i retocs que la fan més bonica. Un dia hauré d'explicar-vos-els tots. 

Cap comentari:

Publica un comentari