CONSTRUIR-HO TOT AMB NO RES

L'entrada anterior començava:  "Tot just acabats d'arribar (...) ja vam anar a l'escola per ajudar en el trasllat" però al final us vaig acabar descrivint l'espai on s'ensenyava i s'aprenia fins la nostra arribada i la nova àrea on tindria lloc l'estada. Ho vaig decidir d'aquesta manera perquè creia necessari fer-ho abans d'explicar el que vam fer aquell primer dia a Nicaragua.

Tal i com us vaig estar explicant, doncs, la veritat és que hem arribat en un moment importantíssim per la Fundación Cristal. Aquest canvi d'escola implica moltíssimes coses, entre elles les següents: per una banda, un molt millor ambient per créixer i educar, i per contra, el gran objectiu de reprendre certes actituds que es van anar perdent a causa de les circumstàncies anteriors.   

TRASLLAT D'ESCOLA

Tot just acabats d'arribar i havent passat la primera nit a la nostra habitacioneta, ja vam anar a l'escola per ajudar en el trasllat. Resulta que fins el dia que vam arribar nosaltres, l'escola estava al centre d'Estelí i era una casa, una casa on cada habitació era una aula. L'habitatge era bastant gran però ni tenia prou habitacions pels set grups de l'escola, ni les habitacions tenien gens d'espai per fer classe.

El primer problema es va mig resoldre (i dic mig perquè les condicions allà tampoc eren massa glorioses) quan els bombers d'Estelí van cedir un espai perquè alguns grups aprenguessin allà, però el problema de fer classe en espais tan extremadament petits no es va poder arreglar i va fer que la situació fos realment difícil mentre la nova escola s'estava construint.

LA GENT, EL TRÀNSIT I LES CASES

Doncs com us deia, ara ja sembla que començo a percebre una mica més tot el que m'envolta: la gent, el trànsit, les cases...

Puc constatar que la gent é­s molt afable. L'equip de l'escola ens ha acollit de meravella i són unes persones bellíssimes. Ens hem sentit totalment recolzats i valorats. I els nens i nenes són tan carinyosos! Tant! Però és que fins i tot la gent que no coneixes és hospitalària i t'ajuda sempre que pot! 

UN XOC IMMENS

Bon dia! Berenant que deveu estar vosaltres... I jo acabada de llevar! Finalitzant la redacció d'aquesta segona entrada nicaraguense amb aquesta il·lusió que ja us podeu imaginar. Il·lusió perquè m'agrada escriure (per organitzar-me les idees, reflexionar i aprendre, ja ho sabeu), però també perquè m'agrada compartir, donar veu als meus pensaments i llegir després alguns comentaris dels que tan i tan feliç em fan i em provoquen ganes de continuar escrivint.

He de reconèixer que els tres primers dies aquí a Nicaragua van ser un xoc immens. No puc dir que no havia estat en un lloc semblant perquè la veritat és que Estelí (la ciutat on estic) em va recordar moltíssim a Choroní (Veneçuela), però després d'unes hores aquí ja vaig entendre

L'ÚNIC QUE NO PODREM RECUPERAR MAI

És moment de dir hola de nou. Ja han passat onze mesos des que vaig escriure la última entrada però la veritat és que aquestes vacances del blog m'han anat molt bé. El curs passat vaig ser tutora de cinquè dels nens i nenes de l'escola Ramon Fuster de Bellaterra. Fou el meu primer any com a mestra i vaig aprendre moltíssim més del que mai m'hauria pogut imaginar. Però les meves inquietuds i ganes d'aprendre (d'aquí el nom el blog) no em van permetre quedar-me aquest nou curs a l'escola que tan bé m'ha acollit i tan bé ha respost a la meva idea de marxar durant un curs.