PROJECTES I VIATGES 2

Aquest tema dels diners del qual parlava s'ha de tenir molt en compte. Les matemàtiques són claus en aquest projecte. Cal fer un pressupost inicial de quan ens pot costar tot plegat per saber quants diners hauríem d'aconseguir i, alhora, anar ajustant i calculant per saber si el que anem aconseguint és suficient o hem de retallar més. 

PROJECTES I VIATGES 1

Avui, que precisament estic recorrent món, us convido a llegir la idea d'un dels projectes que més ganes tinc de fer amb els meus futurs nens i nenes: un viatge completament pensat i decidit per ells. Em considero fan incondicional dels projectes i dels viatges, doncs ja us podeu imaginar com em motiva aquest projecte.

El dia que m'estava preparant la motxilla us vaig dir que us ho explicaria. No tinc massa idea de per on pararé quan vosaltres estigueu llegint aquesta segona entrada programada, però el que sí que sé és que allà on sigui estaré vivint tot allò que m'he passat dies i dies pensant i organitzant. 

PER QUÈ RECORDO AQUELLA CANÇÓ DE SISÈ?

Com ja sabeu, les emocions és una de les assignatures que crec prioritàries a l'escola. Avui us convido a llegir una breu reflexió d'emocions i aprenentatge.

És sabut i demostrat que allò que retenim i fem perdurar en el temps és allò que va lligat a una emoció.

VIATJAR POT SUBSTITUIR L'ESCOLA?

L'altre dia vaig escriure sobre el gran viatge que demà passat iniciem i mentre ho feia vaig topar amb la captivant història d'una parella que viu recorrent el món amb els seus quatre fills. Vaig quedar fascinada i avui volia compartir-la per la reflexió que em va provocar respecte l'educació dels infants.

LA DISTÀNCIA

La distància és molt més que estar lluny, és molt més que estar a quasi 9000 kilòmetres de tu. La distància és tenir un peu aquí i l'altre allà, i a vegades, deixar una mica de banda els sentiments per poder complir els somnis. 

La distància és veure amb perspectiva el curs passat a l'escola i, tot i recordar que va ser molt dur, trobar a faltar aquelles petites coses inexplicables. És enyorar nens i nenes de Catalunya però saber que quan marxi se'm trencarà el cor pels d'aquí. És decidir estar lluny durant gairebé vuit mesos per formar part d'un projecte educatiu, malgrat tot. 

TENIA MÉS POR DE NO VIURE AQUESTA EXPERIÈNCIA, QUE DE TORNAR I NO TREBALLAR DE MESTRA

Aquesta setmana hem començat a encaminar el nostre gran viatge. Aquell viatge que havíem de fer a l'agost i vam posposar fins ara. Els motius? Per explicar-vos-els, em remunto als inicis de tot plegat.

El gener passat el Joaquín i jo vam decidir fer un gran viatge a Costa Rica a l'estiu. Havíem estat estalviant durant molt de temps i, encara ho recordo, el cap de setmana del 24 i 25 de gener, vam comprar els vols per anar a l'altra banda del món i viure una experiència inoblidable durant dues setmanes.

A TRAVÉS D'IMATGES

Un dia us parlava de la tasca constantd'anar perfeccionant la nova escola, tant en hores "lectives" com fora de l'horari. Realment durant aquestes sis setmanes que duem aquí no hem deixat de pintar, ordenar, retocar i construir nous espais. I el que ens queda! Si us sembla, avui us ho explicaré a través d'imatges.

"QUAN ESTEM CONTENTS LA VIDA ES VEU BONICA"

Ahir us vaig explicar dues de les funcions que realitzo de manera habitual a l'escola. Avui us comentaré les altres tres.

En primer lloc i tal i com us vaig avançar l'altre dia, es podria dir que sóc la mestra de dansa de l'escola. Sí sí, tal i com ho llegiu. Ensenyo danses folklòriques de Catalunya aquí a Nicaragua! Vam fer un horari i tinc una sessió per setmana amb cadascun dels set grups del centre. 

UNA TASCA TAN IMPORTANT COM AQUESTA

A l'última entrada us ho vaig prometre... Entre avui i demà us explicaré les cinc tasques que desenvolupo amb moltíssima il·lusió dins l'escola. Són tasques que han anat sorgint una rere l'altre (i les que deuen quedar encara!) i que faig sola o amb altres persones voluntàries. Avui us comentaré les dues que faig amb altres persones i demà les tres que duc a terme individualment. 

AQUELLA POR

Així em sento ara mateix. Les persones que em coneixeu molt segur que m'enteneu i us encanta que em senti així, a les altres us puc dir, simplement, que em fascina tenir ales. Doncs així em vaig sentir des del primer dia que vaig arribar a l'escola: el dilluns 5 d'octubre.

Perquè m'estan deixant fer allò que m'apassiona, perquè confien en mi i em valoren, perquè quan penso en aquella por que tenia abans de venir em fa riure. Aquella por de ser només observadora i no poder fer classes. Aquella por d'estar aprenent tan sols a partir de la mirada i no gràcies a nous projectes.

CONSTRUIR-HO TOT AMB NO RES

L'entrada anterior començava:  "Tot just acabats d'arribar (...) ja vam anar a l'escola per ajudar en el trasllat" però al final us vaig acabar descrivint l'espai on s'ensenyava i s'aprenia fins la nostra arribada i la nova àrea on tindria lloc l'estada. Ho vaig decidir d'aquesta manera perquè creia necessari fer-ho abans d'explicar el que vam fer aquell primer dia a Nicaragua.

Tal i com us vaig estar explicant, doncs, la veritat és que hem arribat en un moment importantíssim per la Fundación Cristal. Aquest canvi d'escola implica moltíssimes coses, entre elles les següents: per una banda, un molt millor ambient per créixer i educar, i per contra, el gran objectiu de reprendre certes actituds que es van anar perdent a causa de les circumstàncies anteriors.   

TRASLLAT D'ESCOLA

Tot just acabats d'arribar i havent passat la primera nit a la nostra habitacioneta, ja vam anar a l'escola per ajudar en el trasllat. Resulta que fins el dia que vam arribar nosaltres, l'escola estava al centre d'Estelí i era una casa, una casa on cada habitació era una aula. L'habitatge era bastant gran però ni tenia prou habitacions pels set grups de l'escola, ni les habitacions tenien gens d'espai per fer classe.

El primer problema es va mig resoldre (i dic mig perquè les condicions allà tampoc eren massa glorioses) quan els bombers d'Estelí van cedir un espai perquè alguns grups aprenguessin allà, però el problema de fer classe en espais tan extremadament petits no es va poder arreglar i va fer que la situació fos realment difícil mentre la nova escola s'estava construint.

LA GENT, EL TRÀNSIT I LES CASES

Doncs com us deia, ara ja sembla que començo a percebre una mica més tot el que m'envolta: la gent, el trànsit, les cases...

Puc constatar que la gent é­s molt afable. L'equip de l'escola ens ha acollit de meravella i són unes persones bellíssimes. Ens hem sentit totalment recolzats i valorats. I els nens i nenes són tan carinyosos! Tant! Però és que fins i tot la gent que no coneixes és hospitalària i t'ajuda sempre que pot! 

UN XOC IMMENS

Bon dia! Berenant que deveu estar vosaltres... I jo acabada de llevar! Finalitzant la redacció d'aquesta segona entrada nicaraguense amb aquesta il·lusió que ja us podeu imaginar. Il·lusió perquè m'agrada escriure (per organitzar-me les idees, reflexionar i aprendre, ja ho sabeu), però també perquè m'agrada compartir, donar veu als meus pensaments i llegir després alguns comentaris dels que tan i tan feliç em fan i em provoquen ganes de continuar escrivint.

He de reconèixer que els tres primers dies aquí a Nicaragua van ser un xoc immens. No puc dir que no havia estat en un lloc semblant perquè la veritat és que Estelí (la ciutat on estic) em va recordar moltíssim a Choroní (Veneçuela), però després d'unes hores aquí ja vaig entendre

L'ÚNIC QUE NO PODREM RECUPERAR MAI

És moment de dir hola de nou. Ja han passat onze mesos des que vaig escriure la última entrada però la veritat és que aquestes vacances del blog m'han anat molt bé. El curs passat vaig ser tutora de cinquè dels nens i nenes de l'escola Ramon Fuster de Bellaterra. Fou el meu primer any com a mestra i vaig aprendre moltíssim més del que mai m'hauria pogut imaginar. Però les meves inquietuds i ganes d'aprendre (d'aquí el nom el blog) no em van permetre quedar-me aquest nou curs a l'escola que tan bé m'ha acollit i tan bé ha respost a la meva idea de marxar durant un curs.