PER QUÈ HI HA MÉS DONES MESTRES QUE HOMES?

Aquesta setmana una amiga m'ha fet una entrevista pel seu Treball de Fi de Grau sobre la feminització a les primeres etapes educatives, és a dir, el fet i la raó per la qual hi ha moltes més dones mestres que homes en les etapes d'educació infantil i primària. Les preguntes que m'ha fet arribar m'han fet pensar moltíssim i plantejar-me aquesta temàtica molt més profundament del que mai havia pensat. És per aquesta raó, i perquè m'ha semblat un tema interessantíssim, que he decidit compartir la meva opinió amb vosaltres.

La feminització a les escoles és indiscutible. Només cal mirar el nombre de dones respecte el d'homes a qualsevol escola de primària o veure que les persones inscrites aquest any 2013 a la carrera d'educació primària de la UAB, per exemple, resulten ser un 15% nois (46) i un 85% noies (264). Però per què? 

Per què hi ha moltes més dones mestres que homes? Aquesta és la qüestió; una qüestió en la qual he estat pensant detingudament (ajudant-me d'opinions expertes), però la resposta de la qual no és gens fàcil.

Abans de res, m’agradaria deixar clar que, sota el meu punt de vista, les diferències entre homes i dones no haurien de tenir més importància que hi ha entre el propi col·lectiu masculí o dins del femení. Hi ha qui opina que homes i dones som iguals i que les diferències en les aptituds i en el comportament depenen únicament de l’ambient i dels estereotips que al llarg de la història han determinat una manera de ser masculina o femenina. Altres persones expertes opinen que sí que hi ha diferències perquè el cervell d’un home és diferent al d’una dona. Personalment, entenc que hi pugui haver diferències biològiques entre els cervells dels dos gèneres, però de la mateixa manera que hi ha diferències entre tots els cervells del món. És a dir, per a mi, la noia A és tan diferent del noi B com de la noia C.

Sembla ser que és cert que les dones som millors en les habilitats socials i en memòria, que podem realitzar més tasques intel·lectuals simultàniament, tenim més capacitat per al llenguatge i solucionem els problemes fixant-nos en el procés, mentre que l’home se centra en la meta i és més bo en coordinació i percepció. Però això és en general. Això no vol dir que hi hagi molts homes que tinguin bona memòria i moltes dones bones en coordinació.

També a tall d’exemple, a les dones ens és més fàcil fer connexions entre el pensament lògic (la part esquerra del cervell) i el pensament intuïtiu (la part dreta), i tenim més empatia, intuïció i sabem gestionar més les emocions. Els homes, en canvi, presenten més connexions entre el cerebel (part posterior del cervell, vital en el control motor) i la part davantera. Finalment, és cert que les dones acostumem a ser més flexibles i els homes més forts, per exemple. Però tot això són diferències entre la hipotètica noia A i l’imaginaria noi B, de la mateixa manera que també les trobarem si ens posem a comparar la noia A i la noia C. 

Tothom és diferent, i la diferència sempre és bona, enriquidora i positiva. Ara bé, una cosa és la diferència i una altra de molt diferent és la desigualtat. El més important és que encara que hi hagi diferències entre homes i dones, no hi hagi desigualtats. Si hi ha diferències doncs, que suposem que sí que hi són, no haurien de servir mai per la discriminació, sinó per a la complementarietat.

Mai assumiré que hi ha joguines per a nens i joguines per a nenes, ni roba per nens i roba per nenes, per exemple. Igualment, tampoc acceptaré mai que hi hagi professions per homes i professions per dones. La professió de mestre no ha de ser pas de dones. Estic totalment en contra del pensament que sosté que hi ha valors masculins i valors femenins. Els valors són universals. No estaré mai d'acord en que mostrar tendresa i plorar és un valor femení i exhibir força i destresa és cosa d’homes, per exemple. Ara bé, la societat, per desgràcia, sí que té encara aquests valors femenins i masculins. La conseqüència és que les desigualtats entre homes i dones encara són molt presents.

Durant segles, el rol de la dona havia estat el de "protectora" de la llar i dels fills, i havia estat propietat del pare, primer, i del marit, després. Durant la revolució industrial la situació de la dona va començar a canviar lleugerament: va poder sortir de casa per anar a treballar a les fàbriques, juntament amb els seus fills i marits. Aleshores és quan la dona va començar a exigir els seus drets. És cert que durant la República s’havia aconseguit avançar molt, però amb el Franquisme es va tornar a perdre tot. El fet és que no va ser fins al novembre de 1933 que les dones van poder votar, per posar només un exemple del que es va aconseguir i quan es va aconseguir. Amb això vull dir que el que s’ha guanyat, s'ha assolit fa molt poc.

A Catalunya, el rol de la dona ha anat canviant i progressant, però ni de bon tros com ho hauria d’haver fet. Encara cobren més els homes que les dones i nosaltres continuem portant el pes de la llar i l’educació de la canalla. Encara hi ha molta violència de gènere i desigualtats en un munt d’àmbits més. No hem aconseguit encara la igualtat, ni de bon tros, ni al nostre país. Mil vegades pitjor seria si parléssim d’altres països, on la dona encara és molt més inferior a l'home que aquí. I el pitjor de tot, el més greu i el que de debò em fa preguntar-me en quin món vivim, és el fet que encara ara moltes vegades retrocedim. I el cas de la llei de l’avortament n'és un clar exemple. Encara ens queda molt camí per fer.

Reprenent el fil de feminització a l'escola, cal insistir en que ser mestra s’associa amb uns certs valors que socialment pertanyen encara a les dones. El més significatiu és el de d’instint o el sentiment maternal que acostumen a tenir les noies. Encara hi ha la idea errònia que als infants se’ls ha de cuidar a les primeres etapes d’escolarització, no ensenyar, i això fa que sigui una professió poc atractiva pel col·lectiu masculí. Els estudis exposen que els homes se senten més atrets per altres professions, a vegades de més prestigi i amb les quals guanyaran més diners, a diferència de les dones, que donen més importància a la vocació. 

Sota el meu parer, el més important de tot és que un mestre o una mestra tingui vocació i faci bé la feina d'ensenyar i aprendre amb la mainada. El fet que sigui home o dona, que sigui més o menys estricte, més o menys prim, no té la més mínima importància. Encara hi ha persones que prefereixen per les seves criatures una mestra dona. No ho entenc. No els ha de fer de mare, la mestra! Per a mi no hi ha absolutament cap diferència entre un mestre home i una mestra dona davant l’infant, més enllà de totes les diferències que puguin tenir pel fet de ser persones diferents. En aquest sentit, la noia A ensenya diferent del noi B, de la mateixa manera que ho fa de la noia C. Pensar que un home i una dona ensenyen de manera diferent seria sexista; seria com dir que dos homes o dues dones no poden criar un fill.

Sigui per les raons que sigui, és evident que la professió de mestra està feminitzada des del començament, i hem d’intentar arreglar-ho com sigui per tal de fer un món igualitari entre gèneres. Tenir mestres diferents entre ells ens enriqueix com a persones, doncs considero imprescindible tenir mestres homes i mestres dones perquè ens aportaran i ens faran créixer de manera diferent.

Si el percentatge d'homes i dones fos més igual, l’educació seria molt més interessant. És per aquest motiu que somio en el dia en que aquests números s’igualin, en el moment en que vegi que a la UAB han entrat un 50% de noies i un 50% de nois. Perquè això demostrarà que la societat està canviant i estan disminuint les desigualtats entre gèneres, perquè voldrà dir que ja no es diferencia entre valors masculins i valors femenins, i que a l'escola hi ha mestres homes i mestres dones per igual.