Aquesta setmana una amiga m'ha fet una
entrevista pel seu Treball de Fi de Grau sobre la feminització a les
primeres etapes educatives, és a dir, el fet i la raó per la qual hi ha moltes més dones mestres que homes en
les etapes d'educació infantil i primària. Les preguntes que m'ha fet arribar
m'han fet pensar moltíssim i plantejar-me aquesta temàtica molt més
profundament del que mai havia pensat. És per aquesta raó, i perquè m'ha
semblat un tema interessantíssim, que he decidit compartir la meva opinió amb
vosaltres.
La
feminització a les escoles és indiscutible. Només cal mirar el nombre de
dones respecte el d'homes a qualsevol escola de primària o veure que les
persones inscrites aquest any 2013
a la carrera d'educació primària de la UAB, per exemple,
resulten ser un 15% nois (46) i un 85% noies (264). Però per què?
Per què hi ha
moltes més dones mestres que homes? Aquesta és la qüestió; una qüestió en la qual
he estat pensant detingudament (ajudant-me d'opinions expertes), però la
resposta de la qual no és gens fàcil.
Abans de res, m’agradaria deixar clar
que, sota el meu punt de vista, les diferències
entre homes i dones no haurien de tenir més importància que hi ha entre el
propi col·lectiu masculí o dins del femení. Hi ha qui opina que homes i dones som iguals i que les diferències en les aptituds i en el comportament depenen únicament de l’ambient i dels estereotips que al llarg de la història han determinat una manera de ser masculina o femenina. Altres persones expertes opinen que sí que hi ha diferències perquè el cervell d’un home és diferent al d’una dona. Personalment, entenc que hi pugui haver diferències biològiques entre els cervells dels dos gèneres, però de la mateixa manera que hi ha diferències entre tots els cervells del món. És a dir, per a mi, la noia A és tan diferent del noi B com de la noia C.
Sembla ser que és cert que les dones som
millors en les habilitats socials i en memòria, que podem realitzar més tasques
intel·lectuals simultàniament, tenim més capacitat per al llenguatge i
solucionem els problemes fixant-nos en el procés, mentre que l’home se centra
en la meta i és més bo en coordinació i percepció. Però això és en general.
Això no vol dir que hi hagi molts homes que tinguin bona memòria i moltes dones
bones en coordinació.
També a tall d’exemple, a les dones ens
és més fàcil fer connexions entre el pensament lògic (la part esquerra del
cervell) i el pensament intuïtiu (la part dreta), i tenim més empatia, intuïció
i sabem gestionar més les emocions. Els homes, en canvi, presenten més
connexions entre el cerebel (part posterior del cervell, vital en el control
motor) i la part davantera. Finalment, és cert que les dones acostumem a ser
més flexibles i els homes més forts, per exemple. Però tot això són diferències
entre la hipotètica noia A i l’imaginaria noi B, de la mateixa manera que també
les trobarem si ens posem a comparar la noia A i la noia C.
Tothom és diferent, i la diferència sempre és bona, enriquidora i positiva. Ara bé, una cosa és la diferència i una altra de molt diferent és la desigualtat. El més important és que encara que hi hagi diferències entre homes i dones, no hi hagi desigualtats. Si hi ha diferències doncs, que suposem que sí que hi són, no haurien de servir mai per la discriminació, sinó per a la complementarietat.
Mai assumiré que hi ha joguines per a nens i joguines per a nenes, ni roba per nens i roba per nenes, per exemple. Igualment, tampoc acceptaré mai que hi hagi professions per homes i professions per dones. La professió de mestre no ha de ser pas de dones. Estic
totalment en contra del pensament que sosté que hi ha valors masculins i valors
femenins. Els valors són universals.
No estaré mai d'acord en que mostrar tendresa i plorar és un valor femení i
exhibir força i destresa és cosa d’homes, per exemple. Ara bé, la societat, per desgràcia, sí
que té encara aquests valors femenins i masculins. La conseqüència és que les desigualtats entre homes i dones encara són molt presents.
Durant segles, el rol de la dona havia estat el de "protectora" de la llar
i dels fills, i havia estat propietat del pare, primer, i del marit, després.
Durant la revolució industrial la situació de la dona va començar a canviar
lleugerament: va poder sortir de casa per anar a treballar a les fàbriques,
juntament amb els seus fills i marits. Aleshores és quan la dona va començar a
exigir els seus drets. És cert que durant la República s’havia aconseguit avançar
molt, però amb el Franquisme es va tornar a perdre tot. El fet és que no va ser
fins al novembre de 1933 que les dones van poder votar, per posar només un
exemple del que es va aconseguir i quan es va aconseguir. Amb això vull dir que
el que s’ha guanyat, s'ha assolit fa molt poc.
A Catalunya, el rol de la dona ha anat
canviant i progressant, però ni de bon tros com ho hauria d’haver fet. Encara
cobren més els homes que les dones i nosaltres continuem portant el pes de la
llar i l’educació de la canalla. Encara hi ha molta violència de gènere i
desigualtats en un munt d’àmbits més. No
hem aconseguit encara la igualtat, ni de bon tros, ni al nostre país. Mil
vegades pitjor seria si parléssim
d’altres països, on la dona encara és molt més inferior a l'home que aquí. I el pitjor de tot, el més greu i el que de
debò em fa preguntar-me en quin món vivim, és el fet que encara ara moltes
vegades retrocedim. I el cas de la llei de l’avortament n'és un clar exemple.
Encara ens queda molt camí per fer.
Reprenent el fil de feminització a
l'escola, cal insistir en que ser mestra s’associa amb uns certs valors que
socialment pertanyen encara a les dones. El més significatiu és el de d’instint
o el sentiment maternal que acostumen a tenir les noies. Encara hi ha la idea errònia que als infants se’ls ha de cuidar a
les primeres etapes d’escolarització, no
ensenyar, i això fa que sigui una professió poc atractiva pel col·lectiu
masculí. Els estudis exposen que els homes se senten més atrets per altres
professions, a vegades de més prestigi i amb les quals guanyaran més diners, a
diferència de les dones, que donen més importància a la vocació.
Sota el meu parer, el més important de tot és que un mestre o una mestra tingui vocació i
faci bé la feina d'ensenyar i aprendre amb la mainada. El fet que sigui home o
dona, que sigui més o menys estricte, més o menys prim, no té la més mínima
importància. Encara hi ha persones que prefereixen per les seves criatures una
mestra dona. No ho entenc. No els ha de fer de mare, la mestra! Per a mi no hi
ha absolutament cap diferència entre un mestre home i una mestra dona davant
l’infant, més enllà de totes les diferències que puguin tenir pel fet de ser
persones diferents. En aquest sentit, la noia A ensenya diferent del noi B, de la mateixa manera que ho fa de la noia C. Pensar que un home i una dona ensenyen de manera diferent seria sexista; seria com dir que dos homes o dues dones no poden criar un fill.
Sigui per les raons que sigui, és evident
que la professió de mestra està feminitzada des del començament, i hem d’intentar arreglar-ho com sigui
per tal de fer un món igualitari entre gèneres. Tenir mestres diferents entre ells ens enriqueix com a persones, doncs considero imprescindible tenir mestres homes i mestres dones perquè ens aportaran i ens faran créixer de manera diferent.
Si
el percentatge d'homes i dones fos més igual, l’educació seria molt més
interessant. És per aquest motiu que somio en el dia en que aquests números s’igualin, en el moment en
que vegi que a la UAB han entrat un 50% de noies i un 50% de nois. Perquè això demostrarà que la societat està
canviant i estan disminuint les desigualtats entre gèneres, perquè voldrà dir que ja no es diferencia entre
valors masculins i valors femenins, i que a l'escola hi ha mestres homes i mestres dones per igual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada