diumenge, 25 de maig de 2014

LA VERTICALITAT A LA BRESSOLA

Després d'haver explicat diumenge passat el primer dels eixos vertebradors de La Bressola, els projectes, avui em centraré en la verticalitat.

A primer cop d’ull es tracta de formar classes configurades per nens i nenes de més d’una edat o nivell, és a dir, de barrejar les classes de primer i segon, les de tercer i quart i les de cinquè i sisè, per exemple. Tanmateix, perquè sigui una veritable verticalitat, amb això no n’hi ha prou.

La Bressola s’ha basat sempre en què els grups socials naturals (família, amistats, feina, carrer...) mai estan configurats per persones de la mateixa edat ni del mateix nivell de competències, i per tant, no té gaire sentit dividir els nens i nenes per edats a l’escola.
De fet, és justament aquesta diversitat el que ens ensenya a conviure, comprendre i respectar millor la diferència. Els grups d’edat homogenis són una “creació artificial” dels centres escolars i, si bé poden semblar molt adequats per a treballar els continguts de manera més raonada i progressiva, a l’hora de la veritat són generadors de la diferència de nivell segons l’edat i l’establiment d’un estatus sovint viscut com de superior a inferior.

Ara bé, tal i com deia al començament, “no podem parlar veritablement de verticalitat si aquests grups viuen subdividits, fent cadascú la seva feina, la de la seva edat, i compartint tan sols un espai i un mestre. No es tracta pas de posar tres classes petites en un mateix espai i amb un sol referent, es tracta de construir un grup de treball, de descoberta i d’aprenentatge constituït per mainada de diferents edats, que comparteixin tasques, activitats, reptes nous, que s’ajudin els uns als altres, respectant els ritmes de cadascú, vivint en societat i aprenent plegats” (Cesc Franquesa, article “De portes endins”, revista La Bressola número 49, estiu del 2011).

Recordo que abans de fer les pràctiques ja coneixia en què consistia aquesta estructura de forma teòrica, sabia que al centre on aniria treballarien d’aquesta manera i tenia moltes ganes de veure-ho perquè m’havia figurat que havia de ser una bona estructura. La sorpresa va ser que mai m’hagués imaginat que aprendria tant gràcies a aquesta metodologia ni que seria tan profitosa. Abans de marxar havia rumiat bastant sobre aquest tema i no parava de preguntar-me quins inconvenients devia tenir, sobretot pels grans, però és que un cop allà no vaig ser capaç de trobar-n’hi ni un, d’inconvenient. S’ha de viure per saber el què és.

Vaig poder comprovar que és cert que els nins i nines més grans també aprenen molt gràcies als petits, cosa que no m’hauria pensat mai. S’estableix una relació de col·laboració constant entre ells, no només en el treball escolar, sinó en tots els moments de la vida quotidiana, al menjador, al pati...  i fins i tot, a diferència d’una classe homogènia, en la qual hi ha només l’adult com a model, amb aquesta organització es pot imitar als més grans. Per exemple, el nin o nina que aprèn a llegir, veurà com els més grans utilitzen la lectura i hi trobarà un interès evident. I conseqüentment, aquesta motivació que sentirà el petit per arribar allà on és el gran, aquesta estimulació per a créixer i una diferenciació en relació al que era capaç de fer l’any anterior, farà evident el seu progrés.

A més a més, és una metodologia que porta a treballar respectant els ritmes individuals de cada infant i tenint en compte el respecte, la cooperació, el saber compartir... La verticalitat aporta valors de civisme d’una manera natural, no perquè siguin una norma, sinó perquè són la millor manera de conviure entre tots. A la Bressola, els reglaments no neixen pas de l’arbitrari d’un adult, sinó de la necessitat de viure junts sense molestar-se mútuament.

Per tot plegat, crec que la verticalitat és una ideologia, una ideologia en la qual crec definitivament, perquè vaig tenir l’oportunitat d’experimentar-la i veure’n els seus fruits. Crec que s’hauria de seguir aquesta estructura a més escoles i que hauríem de deixar de pensar que és una organització d’escola rural, “perquè no hi ha més remei”. És cert que aquesta pràctica va néixer d’aquesta necessitat, perquè el nombre limitat d’alumnat feia impossible la creació d’una classe per a cada nivell, però ara sabem del cert que és una opció pedagògica realment enriquidora, fascinant i renovadora. És un repte perquè muntar-ho no és senzill, és cert, però també és una riquesa excepcional.

Cap comentari:

Publica un comentari