EL TREBALL PER PROJECTES A LA BRESSOLA

Després d'haver parlat sobre La Bressola en diverses entrades, avui em centraré en els tres grans pilars d’aquestes escoles: la verticalitat, la immersió lingüística i el treball per projectes. (Per situar-vos dins el marc de les Escoles Catalanes us recomano llegir l’entrada que vaig escriure sobre el context escolar aquí.) Així doncs, aquests tres són els pilars que regeixen Les Bressoles i que tinc la intenció de compartir amb vosaltres durant els propers dies. Avui començaré explicant-vos els projectes, una de les característiques més importants de la Bressola on vaig poder estar jo (la de Prada) i, sobretot, de la meva classe.

La veritat és que vaig tenir moltíssima sort perquè la meva mestra era una de les que més utilitza aquesta metodologia en què la quitxalla ha de pensar per ella mateixa i construir el seu propi coneixement, i això em va permetre poder-hi profunditzar molt. 

Estic convençuda que treballar per projectes és, sens dubte, una de les millors maneres de dur a terme el procés d’ensenyament i aprenentatge, i La Bressola, amb només cinc setmanes, me'n va ensenyar moltíssim. 

A la pràctica, el desenvolupament dels projectes és força flexible, ja que s’adapta a les aportacions que pugui fer l’alumnat i a les situacions de l’entorn. Tanmateix, considero que sempre s’han de donar aquestes tres condicions bàsiques: quant a la tria del tema, es consensua entre tota la mainada amb la direcció de la mestra; els nins i nines han d’expressar els coneixements previs que tenen sobre aquell tema per tal que serveixi com a punt de partida i per comprovar els aprenentatges realitzats al final del projecte; i finalment, és important l’expressió de les expectatives que es tenen: què en sabem?, què volem saber?, què hem de fer per saber-ho? i, què hem après?

Els nins i nines comprenen i assimilen millor els coneixements quan són capaços d’interpretar, de relacionar i trobar sentit a la realitat que els envolta tot fent-se preguntes i buscant respostes a les seves inquietuds. El coneixement, quan parteix dels seus interessos i necessitats i del seu entorn real, és molt més significatiu i funcional. Això passarà quan el nou aprenentatge pugui ser incorporat al conjunt de coneixements que el subjecte ja té, i entengui la seva utilitat. D’altra forma, difícilment tindrà ganes d’aprendre-ho. 

Crec que aquest és el secret dels projectes: la motivació causada pel fet que l’infant aprèn el que té ganes d’aprendre; “i l’infant té ganes d’aprendre allò que nosaltres li fem venir ganes d’aprendre” (Meirieu, P). Philippe Meirieu, pedagog francès, parla sobre aquest aspecte en una entrevista publicada a la revista “Cuadernos de pedagogía” número 373 (noviembre 2007): “És responsabilitat de l’educador provocar el desig d’aprendre”.

Altrament, trobo que és molt complex aconseguir que els nins i nines acabin aprenent tot el que marca el currículum si acostumem a “deixar-los escollir” què volem estudiar en tot moment. S’ha de saber fer molt bé i assegurar-se que al final de cada etapa s’hagin treballat tots els aprenentatges curriculars pertinents. No és gens fàcil, però els resultats són magnífics. M’imagino que deu ser una de les dificultats més grans que presenta aquest tipus de procés d’ensenyament-aprenentatge, però tot és esforç, experiència i il·lusió, no?

També és bàsic el treball interdisciplinar: permet establir connexions i relacions de coneixements, habilitats, hàbits, valors... i suposa prendre distància d’una disciplina concreta per preocupar-se del problema des d’una perspectiva més general. La dificultat és que implica una transformació profunda en els mètodes d’ensenyament i requereix un canvi d’actitud i de les relacions entre el professorat i la quitxalla. I aquesta transformació no és gens senzilla perquè treballar interdisciplinarment és difícil. 

A més, l’estructura i l’organització escolar encara continuen basant-se en un plantejament disciplinar i l’administració no en facilita la pràctica. És per aquesta raó que durant aquests anys he vist que el suport institucional del centre és molt important; facilita molt la feina que l’equip docent comparteixi, o com a mínim entengui i doni suport a les professionals que ho estan duent a terme. També és essencial que tota persona implicada en el projecte tingui una actitud oberta i disposició d’aprendre dels errors. D’altra manera, és impossible tirar endavant una tasca com aquesta.

El treball per projectes també és globalitzador. És una tasca que va molt més enllà de l’escola; que té a veure amb l’escola o fins i tot el context. L’escola ha de preparar per a la vida. És per aquesta simple raó que s’hi ha d’assemblar. Treballar per projectes és una de les millors maneres de relacionar els continguts i les competències acadèmiques del currículum amb la vida real. Al capdavall, treballar per projectes és organitzar les situacions d’ensenyament i aprenentatge des d’una perspectiva globalitzadora i relacional emmarcada en un context caracteritzat pel benestar, la curiositat, la recerca i la comunicació.

Com a conclusió, tenint en compte que la finalitat última de l’educació és aconseguir que els nois i les noies construeixin el seu propi coneixement, siguin persones crítiques amb la societat i pensin per elles mateixes, aprenguin a aprendre i siguin autònomes per continuar aprenent permanentment, penso que la manera més eficaç d’aconseguir-ho és aquesta.