diumenge, 4 de maig de 2014

EL QUE VULL ÉS SER MESTRA!!!



"L'escola mata la creativitat?" Així titulava Ken Robinson (educador, escriptor i conferenciant britànic) aquesta magnífica conferència que va fer ja fa uns quants anys i que ha donat la volta al món diverses vegades. Avui l’he recuperat i m'ha vingut de gust compartir-la amb vosaltres, ja que és totalment actual, i deixar-vos els meus pensaments.


Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, la creativitat és la capacitat de crear, la qualitat que té una persona de ser creativa. I crear és fer o compondre quelcom que abans no existia. Per altra banda, quan jo reflexiono a la creativitat, penso en la capacitat de la ment per fer noves connexions entre idees o coneixements, inventar, trobar solucions als problemes, ser flexible i original. Per mi, una persona creativa és aquella que és capaç de convertir en possible allò que semblava impossible, que prefereix provar quelcom nou abans de repetir sempre el mateix, que mira més enllà.

I, tal i com diu Robinson, la creativitat no és només cosa de músics, ballarines o actrius. Tot infant quan neix té creativitat. La desgràcia és que encara hi ha moltes escoles que la maten. És cert que vivim en un món en el qual cada vegada es tenen més en compte les necessitats educatives específiques i hi ha més escoles i més mestres que no tallen les ales a la canalla. No obstant, també és cert que el camí que ens queda per recórrer encara és molt llarg. L'escola actual encara vetlla per la uniformitat. Quants infants encara són incompresos pel professorat per buscar un camí diferent?

Quantes mestres no han donat per vàlida una suma perquè no ha estat calculada amb el mètode que ella esperava? Quantes vegades ens han fet cenyir-nos a escriure "tantes" paraules? Quants casos d'"errors" que ens han intentat corregir! T’adones que hauríem pogut tenir la immensa oportunitat d’entrar en el cervell d’aquella criatura i intentar entendre de quina magnífica manera havia resolt aquella suma? I aprendre’n! T’imagines tot el que ens podem perdre quan fem que l’estudiant esborri o no arribi ni a escriure allò que tantes ganes tenia de dir? De la mateixa manera, Robinson m'ha fet pensar en que quan diem a algú que deixi de dibuixar, hem de ser conscients que potser estava fent una obra d’art meravellosa, i que quan manem a algú que calli, potser ens estem perdent una de les millors reflexions que hem sentit mai.

Ningú dubta que en aquestes situacions que he posat com a exemple, en cap cas la mestra ho fa expressament per tallar les ales de la creativitat de l’alumnat. Segurament tots i totes hem comès algun "error" d'aquest tipus. El que cal fer és ser-ne al màxim de conscients. I, en tot cas, no és només cosa nostra, com a docents, sinó que és una problemàtica de tot el sistema educatiu.




Tornant a la conferència d’un dels més grans expertes internacionals en el desenvolupament de la creativitat i la innovació, cal destacar la seva reflexió sobre que “estem educant nenes i nenes que viuran a una època que no tenim ni la més remota idea de com serà”. És una idea que la veritat és que encara no havia pensat mai i em va fer reflexionar moltíssim. És realment difícil ensenyar a criatures que no sabem ben bé què necessitaran d’aquí a 30 anys!

Avui tothom té clar que la l’emprenedoria, per exemple, és essencial en la societat actual. El problema és que a la joventut d’avui ningú ens ha ensenyat com crear una empresa ni l’escola estava preparada quan nosaltres hi anàvem per ensenyar-nos res relacionat amb l’emprenedoria. El mateix passa amb l’anglès. Si la societat hagués sabut que seria tan imprescindible i s’hagués fet molt més èmfasi a l'escola, hauríem tingut un nivell més alt, i per tant, estaríem més preparades pel món actual.

Aquests són només dos exemples d’habilitats completament imprescindibles avui dia i que, en canvi, no s’havien tingut en compte quan nosaltres érem a l'escola. Ara sí que sabem que són essencials i podem ajudar a la mainada en aquests aspectes. Tot i així, ens hauríem d’intentar avançar, perquè, potser no és això el que necessitaran d’adults els nens i nenes que ara estan a l'escola. O sí, no ho sé. En tot cas, el que sí que tinc claríssim és que la societat, d’aquí a 30 anys, no necessitarà màquines d’emmagatzematge d’informació. Per això ja té la informàtica, l’electrònica... Així que sigui el que sigui que necessiti, com a mínim, ajudem a fer persones creatives. La creativitat l’hem necessitat des de la prehistòria i ens serà útil sempre, segur.

Finalment, m’agradaria acabar amb una de les més grans crítiques que he fet sempre a l'escola. Sóc la primera que creu que les llengües i les matemàtiques són completament essencials i imprescindibles. Ara bé, d’aquí a acceptar que són superiors a les humanitats i a les arts, hi ha un pas immens. Robinson em va fer pensar en una concreció totalment certa i que tampoc entenc: que, a l'escola i dins de les arts, són més importants la música i l'art, que la dansa i el teatre. I és que la música i l'art són assignatures del currículum i la dansa i el teatre no. Per què? Algú em pot explicar per què són més importants la música i l'art que la dansa i el teatre? Per què?

No entenc com tot això encara no ha canviat. I no entenc com encara hi ha tantes persones que defensen que ser matemàtica és superior a ser músic o artista. O mestra. Sóc conscient, encara que em pesi i m’enfadi, que ser mestra a Catalunya no és el mateix que ser mestra a Finlàndia. Ho accepto i cada dia poso el meu granet de sorra per intentar que la feina de mestra estigui tan ben valorada com la d'advocada o empresària.

Ara bé, el que no acceptaré mai són les paraules d’un parell o tres de professores de l'institut quan els vaig dir que el meu somni era ser mestra i que estava convençuda de fer aquesta carrera. "No mestra no Mireia! Si tu pots ser el que vulguis!" "EL QUE VULL ÉS SER MESTRA! Sí, senyores i senyors! El que vull, el que desitjo amb totes les meves forces, el meu somni, és SER MESTRA!"




I això que fa la Mafalda és el que vaig fer jo: no escoltar ni creure a aquelles professores. I viure aquell estiu d'ara ja fa uns quants anys, ben orgullosa i contenta sabent que al setembre començaria la millor carrera del món. I seria feliç. MOLT FELIÇ.

Cap comentari:

Publica un comentari