COMPARANT LES MEVES EXPECTATIVES DE LA BRESSOLA DE PRADA

Continuo parlant de "La Bressola", de Prada, a la Catalunya Nord.

I avui, diumenge 2 de març de 2014, ho faig deixant-vos endinsar de nou en els meus sentiments i pensaments.

Quines eren les meves perspectives inicials del Pràcticum? I quines van ser les finals? Es van complir?

Una setmana abans...

Manquen uns deu dies per marxar a la Catalunya del Nord. Estic il·lusionada i amb moltes ganes de viure aquesta experiència amb la Montserrat Ventura, la companya de classe i amiga amb qui compartiré aquests dies. Per fí hem trobat un lloc on viure durant aquestes cinc setmanes: del 8 de gener a l’11 de febrer. Ens ha costat molt, però finalment estarem a un bungalow del càmping de Prada, a 10-15 minutets caminant de l’escola.

Tinc moltíssimes ganes d’arribar allà, de veure com és la zona, el poble, el càmping, i l’escola. De conèixer els nens i nenes, la manera de treballar, els projectes, la verticalitat, la immersió lingüística... Tinc moltes expectatives de poder posar en pràctica els coneixements que he adquirit durant aquests anys a la universitat.

Sé que amb la Montse al bungalow estaré de meravella i que ens entendrem molt bé, i confio que a l’escola també hi estaré molt a gust. Estic seguríssima que amb un parell de dies ja estimaré als nens i nenes, i amb una setmaneta ja m’hauran robat el cor. Estic convençuda que amb pocs dies ells també m’hauran agafat afecte a mi i que quan s’acabi l’estada i hagi de marxar ja els trobaré a faltar.

Espero trobar una mestra tan fantàstica com la de l’any passat a l’escola Pau Casals de Rubí i poder intervenir el màxim possible a l’aula. La Montse i jo tenim tantes idees per proposar a l’escola!

La veritat és que no tinc dubtes ni pors. L’únic que em preocupa és haver de deixar l’esbart i la feina durant aquest temps. L’esbart és una de les coses més importants de la meva vida i les classes de repàs a estudiants, un compromís.



Una setmana després...

Fa deu dies que torno a ser pel Sud (allà anomenen “el Sud” al principat de Catalunya). La veritat és que encara no he tornat gens a la normalitat i la rutina. De seguida em vaig posar a treballar i vaig anar als assajos però el fet de no començar la universitat encara, em fa sentir encara molt “lliure”, sense grans obligacions, sense l’estrès que comporta el dia a dia. Em sembla que em costarà molt més del que em penso.

Estar allà ha estat com unes vacances. Estava a l’escola i m’hi implicava al màxim possible (reunions, formacions, claustres, l’intercanvi...) però el fet de no treballar ni anar a assajar a l’esbart a les nits, em donava una sensació de vacances que ni sento a l’estiu (ja que tampoc deixo de fer aquestes dues coses en aquest període). Feia anys que no tenia tan temps lliure com a Prada.

Des d’aquí tot es veu molt diferent. Ja torno a ser en el meu context, amb la família i les meves amistats. Ja torno a fer classes a les meves nenes que tant havia trobat a faltar i sóc altre cop als assajos d’esbart cada dilluns, dimarts i dijous a la nit. Mai m’hauria imaginat fins a quin punt es pot trobar a faltar la dansa!

I ara és temps de reflexió.

Respecte les perspectives inicials que tenia, he de dir que en general s’han complert bastant.

Tant al bungalow com a l'escola, hi hem estat de meravella. Els nens i nenes, increïbles, igual que l’equip docent.

La Martina, la directora, que al començament ens feia una mica de respecte i ens semblava un pèl seca i seriosa, s’ha acabat convertint en la nostra “mama” de Prada, que li diem. Ens ha acollit i tractat de meravella. Ens ho ha facilitat tot molt i ens ha implicat en tot. Hem acabat mantenint una relació que anava més enllà de practicants i directora o de mestres dins l’equip docent.

De fet, vam compartir molts moments fora de l’escola amb tot l'equip: durant l’estada allà, a Barcelona els dies de l’intercanvi, i fins i tot vam fer un sopar l’últim dia tots junts.

L'Ana, la mestra de la classe que em corresponia, utilitzava una metodolologia admirable, i això em va permetre aprendre molt. Va fer les pràctiques a l’escola El Martinet, de Ripollet (Vallès Occidental), i es notava moltíssim perquè la seva manera de fer seguia totalment aquesta línia: escola innovadora, viva i activa.

És la persona de l’escola que menys temps fa que ha acabat la carrera i m'encanta com treballa per projectes. Té uns coneixements molt frescos i actuals i no té por de posar-los en pràctica. Així doncs, és una excepció, ja que segons l’article “Llibres de text i digitalizació de les aules: parlem-ne”, de Xavier Fontich, les mestres més trasmissives i tradicionals, són les de recent incorporació.

L’Ana fa només un parell de cursos que és mestra, però és capaç d’aplicar molt bé la teoria sobre la manera ideal i innovadora d’ensenyar i aprendre que va adquirir a la universitat. És una d’aquestes professionals que, tal i com acaba argumentant una de les persones entrevistades en l’article de Fontich, fa que l’aula sigui “un espai viu i de descoberta, liderat per un professorat implicat, savi i capaç de transmetre coneixements i valors al mateix temps, que dialoga amb els alumnes i construeix amb ells l‘aprenentatge, facilitant-lo i connectant-lo amb experiències funcionals (...) un espai on hi hagi temps per al treball personal i en grup, amb mitjans per ensenyar a descobrir el plaer d‘aprendre...”

Ara bé, com en tota experiència, també aquesta té alguna cosa a millorar.

En aquest cas destaco, en primer lloc, que m'hauria agradat fer més intervencions, tenint en compte que era ja el Pràcticum III i que té aquest com un dels principals objectius. Només en vaig poder fer una d'una hora. Em va saber greu perquè en tenia moltes ganes i, tal i com he comentat més amunt, la Montse i jo teníem moltes idees per dur a terme. Tot i així, entenc els motius pels quals no va ser possible.

I en segon lloc, el fet que al final no se'm va fer cap avaluació sobre la meva acció a l'aula. També em va saber greu perquè trobo que una intervenció sense l’avaluació posterior té molt poc sentit. D’aprenentatge n’hi ha, perquè mentre l’estàs duent a terme (o per la gravació que tinc) veig aspectes que podria millorar, però una persona amb més experiència et pot dir molt més.

Per acabar, la quitxalla, evidentment, ja la trobo a faltar. Són encantadors. Se’m posava la pell de gallina quan em demanaven, el darrer dia, que no marxés, i quan m’omplien, cada dia, de dibuixos, polseretes i figures de fang. Fins i tot vam decidir utilitzar una paret del bungalow per penjar-hi totes les “obres d’art”, de tantes que en teníem i tan boniques que eren totes!

En finalitzar l’estada, ja havíem fet plans de quan hi tornaríem. De moment començaríem per la tornada de l’intercanvi els dies 30 i 31 de maig i un dia del següent curs.

I així fou. Oi, Montse? Ens falta anar-hi un dia aquest curs!