diumenge, 9 de febrer de 2014

LA REFLEXIÓ I L'EMPATIA: DOS DELS 5 VALORS BÀSICS DE L'ESCOLA D'ANGLATERRA


Avui, 9 de febrer, he llegit un article que tenia guardat a la carpeta "Educació" del meu ordinador i m'ha fet pensar en una experiència que vaig viure l’altre dia a l'escola "Dartington Primary School". Una experiència que em va posar la pell de gallina.

No és que estigui del tot lligat una cosa amb l’altra. No obstant, les dues em semblen interessants i tenia ganes de fer-vos-les arribar.




Us deixo primer l'article del diari Ara del periodista i guionista Antoni Bassas. Es titula Declaració de Deures amb l'Infant i fou publicat el 20 de novembre de l'any passat.

"Fa tres o quatre dècades, si un alumne tenia la mala idea de posar els peus sobre el pupitre en presència del mestre, la frase que se sentia era: "Nen, oi que això no t'ho deixen fer a casa? Doncs aquí tampoc" (i, probablement, s'escapava algun calbot). Ara la frase és: "Perdona, però que a casa puguis fer el que vulguis no vol dir que a l'escola també ho puguis fer" (i és probable que el nen engegui el mestre). Els drets de l'infant es comencen a conculcar a casa, perquè hem trencat la corretja de transmissió de les formes, de la consideració deguda de fills a pares i de pares a fills, quan maleduquem amb presses, crits, càstigs a deshora, capricis innecessaris, mala consciència i, admetem-ho, molt poques ganes d'aguantar el criteri patern o matern a l'hora que el cos només ens demana beure una cervesa, jugar a l'Angry Birds o posar-nos un capítol de La Riera. Com que a la columna del costat ja hi tenen els Drets de l'Infant, permetin-me que la compensi amb els deures en relació als infants, consistents a corregir-los sempre que calgui. A vegades no cal. S'ha de ser oportú, però tard o d'hora hi ha actituds que no es poden deixar passar. Fer-los saber que hi ha una dimensió social del seu comportament: que cal contestar als grans mirant-los als ulls. Descobrir-los que hi ha el pronom vostè . Que hi ha festes i actes familiars als quals no es pot anar amb samarreta de tirants. Que les paraulotes no els faran més grans sinó més bruts, que l'elegància és un valor, que la cultura (que, com deia Steiner, parla en veu baixa) els farà més grans. En suma, tenim l’obligació d’assumir els costos de la impopularitat de qui educa. I tot, salpebrat amb racions incondicionals de petons i abraçades."

Doncs bé, la frase de l’article que m'ha fet recordar aquella magnífica estona a l'escola, ha estat, sobretot, la de "cal contestar als grans mirant-los als ulls". "Hem de demanar perdó mirant-nos als ulls, sentint-ho de debò i dient el nom de la persona", deia la mestra aquell dia.

Cal dir que era una mestra que començava amb el grup-classe aquella setmana. Havíem acabat de fer matemàtiques i va demanar als nens i nenes que seguessin a la catifa.

Em pensava que anava a escoltar la introducció de la següent activitat, segurament de llengua anglesa, però estava ben equivocada. I com me'n vaig alegrar! Perquè vaig tenir la sort de poder-me omplir la motxilla d'un altre d’aquests "moments de pell de gallina", que li dic jo!

Quan tinc la oportunitat d’aprendre tant i assistir en un d’aquests moments, a qualsevol escola, em passen dues coses.

La primera, és que em sento molt afortunada d'haver-hi estat. Penso en la sort que tinc d'haver après allò d’aquella mestra i en la oportunitat de poder-ho fer jo amb el meu futur alumnat.

Però la segona, és la impotència i la ràbia que tinc de no poder estar sempre en tots aquests moments de totes les escoles del món. És impossible, evidentment, però és un dels meus somnis.

Us imagineu tot el que aprendríem si poguéssim veure les millors coses de totes les escoles del món? Per això m’encanta conèixer escoles i intercanviar experiències amb altres mestres, perquè a cada escola es fan coses meravelloses.

I una de les coses meravelloses de "Dartington Primary School" és el treball de reflexió i l’empatia. Com us vaig anunciar a la primera entrada sobre l'escola, aquests són dos dels seus cinc pilars.

Doncs bé, sota d’excepcional lema que es treballa sempre de "Be the best you can be" (sigues el millor que puguis ser), i el subtítol "Les mestres no deixem mai d’aprendre", els va projectar el següent:

Tot allò que faré jo per vosaltres:
- Tenir cura de vosaltres, els vostres sentiments i el vostre aprenentatge
- Treballar molt i preparar-me bé les vostres classes
- Posar-vos reptes
(challenges, comentats també en una altra entrada), donar-vos suport i ajudar-vos a millorar duent-vos al següent esglaó
- Tractar-vos amb cortesia i respecte
- Demanar-vos perdó quan m’equivoqui
- Intentar fer-ho millor demà


Aleshores, què creieu que podeu fer vosaltres per mi? Creieu que també ho hauríeu d’intentar fer millor cada dia?...

I mentre llegia això i escoltava el preciós debat que es va formar a l'aula, un calfred em recorria el cos.

No us sembla bonic? No creieu que és una brillant idea per començar amb els nens i nenes?

Per acabar, i lligant-ho de nou amb l’article d'en Bassas, els infants tenen uns drets i uns deures que han de complir, de la mateixa manera que els tenim els i les mestres. Respectem-los i complim-los. Tot serà més senzill. Tots i totes serem més feliços.

3 comentaris:

  1. Una entrada preciosa. I uns moments màgics que és un goig i un privilegi de viure.
    Continua així. Ens permet als demés, des de lluny, gaudir una mica de les teves vivències.

    ResponSuprimeix
  2. Una molt bona manera de començar aquesta mestra! I quina oportunitat viure-ho tu... Té molt de guanyat ella, quan ja comença explicant el seus "compromisos", que de fet tots els mestres tenen i practiquen, però verbalitzar-los de manera sincera segur que fa que l'alumnat també s'impliqui més... No tinc relació amb el món de l'educació, però des de la meva óptica penso que és una bona manera d'establir una relació humana amb els nens i nenes de la classe, i alhora transmetre els valors que justament el gran Basses ens descriu a l'article.
    Sí, "mirar als ulls"... Quanta certesa... que en son de necessàries les sinceres mirades als ulls...
    Gràcies Mireia per fer-me pensar avui en tot això...

    ResponSuprimeix
  3. Ostres moltíssimes gràcies als dos!!! Em dóna força llegir comentaris com aquests! Gràcies, de tot cor.

    Exacte Annlee, és el que tu dius: compromís, verbalització, emocions, sentiments, sinceritat, implicació, relació humana, valors... Grans grans grans paraules. Grans secrets :)

    ResponSuprimeix