PER APRENDRE DE DEBÒ, LES COSES S'HAN DE VIURE

Avui, 22 de desembre de 2013, us deixo amb una Contra de La Vanguardia que vaig fer el curs passat per un treball de la universitat. Es tractava de fer veure que m’entrevistaven perquè parlés de la meva manera d'ensenyar i aprendre les ciències socials a l'escola.

Parlem de ciències socials amb una mestra acabada de sortir de la carrera

Per què creus que s’han d’ensenyar les ciències socials?

Perquè els nens i nenes han de saber d’on venim, on estem i cap on anem. Perquè és una assignatura que contribueix en l’anàlisi de les situacions problemàtiques i en el coneixement del món i la realitat. És imprescindible que els nens i nenes coneguin el món on viuen i siguin conscients dels problemes que hi ha.

De quins problemes estem parlant?

Per exemple, del canvi climàtic, de les desigualtats (pobresa, misèria...), de la superpoblació, del tractament que es fa de les ètnies, de les guerres...

Què consideres que aporta aquesta assignatura que no aporten les altres?

Un munt de coses!

Per exemple?

Aporta coneixements sobre geografia i història, però també sobre economia i sociologia. Ensenya a utilitzar convencions cartogràfiques, matemàtiques i científiques i saber-les interpretar, plantejar preguntes que puguin ser objecte d’investigació, buscar els fonaments de la seva identitat...

Així doncs, creus que les ciències socials no es poden treure del currículum?

No! De cap manera!

Per què?

Per moltes coses. Sobretot, perquè és essencial formar el pensament social crític dels infants. I aquesta assignatura és clau per treballar això.

Què vol dir “formar el pensament social crític”?

Formar persones per intervenir en la societat. Educar nens i nenes que siguin conscients de les problemàtiques que hi ha al món en què vivim i donar-los eines i instruments per intentar resoldre’ls o contribuir a la seva millora, sempre en la seva mesura. 

Per tant, creus que l’objectiu de les ciències socials ha de ser fer ciutadans i ciutadanes conscients i compromesos amb el món on viuen?

Exacte! Cal donar els recursos per saber i voler prendre decisions socials, resoldre els problemes de la vida quotidiana i exercir el seu protagonisme de manera conscient, constructiva i responsable.

Però tampoc deu ser fàcil ensenyar tot això. Quins creus que són els problemes que planteja l’ensenyament i l’aprenentatge de les ciències socials?

La veritat és que crec que en són molts i molt complexes.

Me’n podries dir un parell?

I tant! Per exemple, la història és passat, i per tant, no es pot viure.

I això és un problema?

Sí, perquè estic convençuda que per aprendre de debò, les coses s’han de viure, i l’aprenentatge ha de ser significatiu: ha de tenir significat per l’alumnat. Cal compensar aquest problema amb el màxim de recursos i eines per tal que l’aprenentatge sigui el més significatiu possible.

Què vols dir, exactament?

Penso que té una gran dificultat ensenyar la prehistòria, l’edat antiga o l’edat mitjana, per exemple. Perquè estem parlant de segles i segles enrere, doncs no es fàcil ensenyar coses que els nens i nenes no poden mirar amb els seus propis ulls o tocar amb les seves pròpies mans.

I l’altre problema?
Crec que el/la mestra, en aquest cas, té un paper fonamental. Pot esdevenir un problema a l’hora que els infants aprenguin aquesta matèria. Trobo que tant el llenguatge com la subjectivitat/objectivitat són particularment importants en aquesta assignatura.

Me’n pots posar un exemple?

Parlar de “països pobres” i “països rics”. Ensenyar als nens i nenes amb aquestes paraules, en comptes d’utilitzar “països rics/pobres econòmicament o tecnològicament”, per exemple, té molt més significat que una simple nomenclatura. I quan dic subjectivitat/objectivitat, em refereixo a que no és el mateix que expliqui la història de Catalunya una mestra independentista que una fatxa, per exemple.

Com t’imagines, aleshores, ensenyant aquesta matèria?
Fent pensar a la canalla sobre el món que ens envolta, intentant que observin, identifiquin, classifiquin i experimentin al màxim possible, i comunicant allò que aprenen (parlant, dibuixant, elaborant maquetes, llegint, escrivint...). Fent el màxim de sortides, veient pel·lícules i vídeos, fent projectes... Però per sobre de tot, fent que als nens i nenes els agradin les ciències socials.

Això és imprescindible?

I tant! Només així aprendran de debò. I aleshores, un cop els agradin, seran ells mateixos els que tindran interès per llegir llibres d’història, saber de geografia...

Què evitaràs fer?

Seguir el llibre i “estudiar les coses perquè toqui estudiar-les”. Vull trobar-li un sentit a tot allò que estudiem.

Quin és el teu objectiu com a mestra d’aquesta matèria?

Bàsicament, vull que l’aprenentatge sigui el màxim de significatiu possible pels infants.

Per tot el que ens has explicat, et deus considerar una mestra sociocrítica. Què és exactament una mestra sociocrítica?

Una mestra sociocrítica és una mestra que deixa que l’alumnat elabori el seu propi coneixement per interpretar la realitat, que fa que s’apropi al coneixement científic a partir de les seves idees prèvies i que estableix relacions entre l’aprenentatge escolar i la vida quotidiana.

Què vols dir amb “que fa que s’apropi al coneixement científic a partir de les seves idees prèvies”?
És una mestra que va introduint les noves idees mica en mica i les va comparant amb les que tenien els nens i nenes, fent-les evolucionar fins a arribar a les teories i el coneixement científic.

Creus que s’ha de fer necessàriament d’aquesta manera?

Sens dubte. És imprescindible perquè la mainada aprengui realment ciències socials. D’altra forma, els estarem parlant de conceptes totalment allunyats al seu pensament i no entendran el que estan estudiant.