diumenge, 29 de desembre de 2013

L'EDUCACIÓ QUE SOMIO




Avui, ja que és l'últim diumenge del 2013 (29 de desembre), m’agradaria tancar aquest any compartint el meu somni amb vosaltres, tot i que qualsevol dia és perfecte per somiar. 




Somio en una escola on els nens i nenes gaudeixen, riuen i són feliços. On no hi ha cap infant trist ni sense ganes d’aprendre.

Somio en grans escriptors i escriptores. En nens i nenes que saben expressar les seves opinions i ho fan amb llibertat. En nens i nenes que estimen la música, la dansa, la literatura, l'art i el teatre.

Somio en una escola amb GRANS mestres, que saben despertar les ganes d’aprendre a tots els nens i nenes, i que tenen moltíssima vocació. Somio que els i les mestres tornem a ser aquelles persones respectades i amb autoritat, que no autoritàries. Persones que tenim en compte les necessitats, inquietuds i interessos de cada infant.

Somio en una escola en la qual l'important és aprendre a aprendre. Una escola on s’ensenyen valors, i és essencial compartir, cooperar, ajudar i participar. Somio en una escola que fa reflexionar a la quitxalla, que els obre les ales de la creativitat i els proposa reptes. Una escola on es desenvolupen tots els tipus d’intel·ligències i es treballen les emocions com a base de l’aprenentatge. Una escola on la mainada aprèn allò que desitja i construeix el seu propi aprenentatge.

Somio en una escola dissenyada per aprendre. I amb famílies que formen part d'aquesta.


... "Al día siguiente empecé el "nuevo" sistema, pero estaba tan triste que hasta se me quitaron las ganas de ir a trabajar. Una mañana los niños me pidieron que llenara las pizarras con "nuestras cosas", porque lo que estaban haciendo no les gustaba nada. Me puse muy nerviosa ante su demanda (yo era muy joven y aún no sabía luchar), pero los niños insistieron y me ayudaron a decidir, así que volvimos a nuestros modos habituales. Y el día en que volvió a entrar la directora, vi que los mayores empezaron a sacar las caligrafías y que los demás se unieron a su gesto. La directora no dijo nada. Cuando se fue, me saltaron las lágrimas de pura emoción. No sé quién ideó ese plan, ni cómo pudo llegar a pasar, pero pasó. Y yo supe que podíamos seguir aprendiendo juntos. Y supe que los niños notan y sienten y saben. Así que, a pesar y gracias a ese comienzo acalorado y rompiente, aprendí a defender mis deseos y me reafirmé en mi elección de vivir con los niños mi recorrido de maestrica". Mari Carmen Díez Navarro.


Per tot això, no penso deixar de defensar els meus desitjos i lluitar per l’educació que somio.


MOLT BON ANY 2014!
QUE TOTS ELS VOSTRES SOMNIS ES FACIN REALITAT! 

1 comentari:

  1. Hola!
    M'aradaria saber una mica més en relació al text que ens has propossat de la Mari Carmen Díez Navarro...pot ser? M'ha agradat.
    I saps, llegin-te, jo també m'atreveixo a pujar a la teva barca de somnis i dir que jo somnio moltes coses... perque m'agrada somniar desperta...perque ho considero indispensable en la societat que ens ha tocat viure... i doncs...somnio que el món s'omple de mestres que somnien el mateix que tu.
    Gràcies Mireia!

    Malena

    ResponSuprimeix