diumenge, 8 de desembre de 2013

LA MEVA BIOGRAFIA EDUCATIVA: LA DANSA


La segona entrada que vaig escriure al blog va consistir en un repàs per la meva biografia educativa escolar, doncs vaig parlar només de l’educació formal: http://www.mireiaserra.cat/2013/09/la-meva-biografia-educativa.html.

Però l’educació no és només allò que aprenem a l'escola. És també tot allò que aprenem a les extraescolars, amb la família i les amistats, als esplais de lleure, a partir dels mitjans de comunicació... Perquè aprenem constantment i fins l'últim dia de la nostra vida, en una infinitat d’espais i situacions diferents, molt sovint sense adonar-nos-en.

Per això avui, diumenge dia 8 de desembre de 2013, em proposo dedicar una breu entrada a la meva biografia educativa no formal, i concretament, a la dansa. El proper dia parlaré de la música i la resta de l’educació no formal que ha tingut un paper rellevant a la meva vida.


L’educació no formal ha estat i és clau a la meva vida. I la dansa s’ha convertit en allò imprescindible en el meu dia a dia. He après tant gràcies a les extraescolars que he fet durant tota la meva vida! He après tant gràcies a la dansa!

Ballo a l’Esbart Dansaire de Rubí des dels quatre anys. Aleshores era una simple extraescolar, un lloc on anava a ballar i a passar-m’ho bé. Però el meu pare havia ballat a diversos esbarts i n’havia estat director, i vaig heretar aquesta immensa passió per la dansa d'ell, sense dubte.

A mesura que van anar passant els anys, la cosa va anar canviant moltíssim. L'Esbart va començar a convertir-se en la meva passió. I als 17 anys vaig aconseguir el meu somni: entrar al Cos de Ball.

Ara la meva passió és la dansa. I és per això que a més de ballar a l’Esbart, sempre que puc (des dels 14 anys,) faig cursos d’altres tipus de dansa (contemporània, clàssica, tango, salsa...). Evidentment, estic ballant aquí a Anglaterra.

El que em fa feliç és ballar! Algú em va dir algun dia que "tradicional catalana" només era l’adjectiu de "dansa", i que de la mateixa manera que hi ha aquest, n’hi ha molts d’altres: l’essència del nom no canvia independentment del que hi posis al darrere. 

Doncs bé, la dansa, aquesta dansa que m'ha omplert de joia tantes i tantes vegades i m'ha fet tan feliç, m'ha ensenyat infinitat de coses.

M'ha ensenyat que la relació que tens amb els altres ballarins i ballarines es veu reflectida en el ball, que sentir amistat i complicitat fa que ballar encara sigui més gratificant, que gràcies a la dansa poden sorgir vincles realment especials i que gaudeixes molt més quan balles amb persones que et fan sentir. He après que pots arribar a respirar al mateix temps que la persona amb la qual estàs ballant. És inexplicable.

La dansa m'ha ensenyat que la disciplina i l’esforç donen fruits, i que la responsabilitat i el compromís són essencials. He après que tenir una passió com aquesta vol dir renunciar a moltes altres coses, i he hagut de prioritzar i escollir en un munt d’ocasions. El ball m'ha ensenyat que una dansa és una cosa conjunta, i que els altres ballarins i ballarines depenen de tu, de la mateixa manera que tu depens d’ells.

Ell ball m'ha ensenyat el valor de la superació: a aprendre cada dia i a saber que sempre es pot millorar, a ser conscient dels meus punts forts i tenir-los en compte, i saber quins són els meus punts febles per tal d’intentar millorar-los dia a dia. Gràcies al ball he après el significat d'aquesta frase que diuen a l'escola on estic: "Be the best YOU can be" ("Sigues el millor que puguis ser") en comptes de "Be the best" ("Sigues el millor"). He après a donar el meu màxim i fer-ho el millor que puc cada dia, però sense voler trepitjar a ningú, sinó superant-me a mi mateixa. El ball m'ha ensenyat a admirar i a aprendre de grans ballarins i ballarines, i a tenir enveja, però enveja sana. També m'ha ensenyat com de dolenta pot arribar a ser l’enveja.

Finalment, la dansa m'ha ensenyat que la tècnica és importantíssima, però que encara ho és més l’energia i l’entusiasme amb els que balles. Aconseguir que el públic s’emocioni amb els teus moviments i el teu somriure és inexplicable. No hi ha res més gratificant que escoltar les felicitacions de la gent i veure que has aconseguit fer arribar al públic allò que tu sents quan balles. No hi ha res més gratificant que sentir que la gent et diu: "No deixis de ballar! Mai!"

I no ho penso fer, no patiu. Gràcies!

I a tu, què t'ha ensenyat la dansa?


Cap comentari:

Publica un comentari