Acabo, avui sí, 10 de novembre, amb la reflexió a partir
del documental sobre Finlàndia de Singulars: “Millorar l’educació per millorar
la societat”, de Xavier Melgarejo. En els dos articles anteriors em vaig
centrar en el sistema educatiu finlandès. Ara
toca parlar del nostre país, de les nostres universitats i dels i de les nostres
mestres.
La meva opinió, la que m’he anat formant
des de fa molts anys i de la qual estic completament convençuda després d’haver
estat quatre anys estudiant el Grau, és que les universitats no acaben de funcionar com haurien, i els i les
mestres no som com hauríem de ser.
Recordo la magnífica sorpresa, negativa,
evidentment, que em vaig endur després d'estar unes setmanes a la universitat.
No m’ho podia creure. No em podia creure que estigués compartint classe amb companys
i companyes que havien entrat a aquesta carrera perquè sí, sense tenir ganes
reals de ser mestres. No em podia creure que estigués compartint classe amb alguns
companys i companyes que en quatre anys
haurien de ser mestres i no sabien llegir i escriure correctament!
