GRÀCIES, MESTRES!

I la tercera entrada d'aquest blog que amb tanta il·lusió estic escrivint, no puc deixar de dedicar-la a totes aquelles mestres de les quals he après incomptables valors. (Ja m'hi dedicaré en una altra entrada, però ja us avanço que escric en llenguatge no sexista, doncs és per aquest motiu que quan llegiu "mestres" heu de pensar en "els mestres i les mestres", perquè faig servir l’article femení referint-me a "persones").

Avui dono gràcies a les mestres que m'han ensenyat coneixements, evidentment. Però aquesta entrada està reservada a les que m'han ensenyat valors. Avui dono les gràcies a les mestres que m'han fet créixer com a persona i m'han dedicat el seu temps més enllà de l'aula. A les que m'han omplert de felicitat els meus dies i a les que me'ls han fet una mica més senzills en moments difícils. Aquesta entrada és per totes aquelles mestres que han anat molt més enllà "del que tocava" i que s'han preocupat més per "fer" bones persones que cervells plens de dades.

I sobretot, el redactat d’avui és per totes aquelles mestres que m'han transmès la importància d'ensenyar tot això als "meus" nens i nenes. Gràcies, mestres! 

Avui acabo compartint amb vosaltres un petit fragment del meu diari d'aula, un fragment que m'ha vingut al cap quan escrivia aquest text. 

El meu diari d'aula és un recull de "petites" experiències que he viscut a les escoles on he tingut la oportunitat de fer pràctiques (o estar aprenent, per diferents circumstàncies). Aquesta d'avui és de l'escola "25 de setembre" de Rubí, on vaig tenir la magnífica sort de poder fer les pràctiques de la carrera de tot l'últim curs. És del dimarts 16 d'abril d'aquest mateix any 2013 i porta per títol "Ensenyem coneixements, però a ser persones per sobre de tot".

Avui, la Montse (la mestra d’anglès),  s’ha enfadat molt perquè en acabar l’activitat de fang que havien fet amb ella, alguns han marxat de classe sense permís i no han col·laborat a recollir i netejar tot el material que havien utilitzat. Trobo que ha fet molt bé perquè això ha passat abans de dinar i ella els ha renyat després a la tarda, perquè tornava a tenir classe amb ells. Estava molt enfadada i ha cridat als nens i nenes que estaven a la classe perquè havien marxat de l’aula de plàstica. Després, a la tarda, quan estaven tots junts i ella encara enfadada però no amb ràbia com abans, els ha fet una reflexió (evidentment, en anglès). I a partir de tot el que els ha explicat, he vist que el que estava fent en realitat era donar-los a entendre que ser bones persones és més important que qualsevol altra cosa, que ajudar als altres és molt més important que saber anglès. Que no es tracta d’endreçar la teva taula i marxar, sinó d’ajudar-nos entre tots i marxar quan la classe hagi quedat tota recollida. 

Sé que no es tracta d’una gran reflexió ni d’una anècdota espectacular. No obstant, he decidit compartir-la amb tots i totes vosaltres. La raó és ben senzilla. No crec que calguin grans accions per fer créixer els nens i nenes. La qüestió és treballar-hi cada dia, de mica en mica, fent coses tan "senzilles" com la Montse.