diumenge, 29 de setembre de 2013

GRÀCIES, MESTRES!

I la tercera entrada d'aquest blog que amb tanta il·lusió estic escrivint, no puc deixar de dedicar-la a totes aquelles mestres de les quals he après incomptables valors. (Ja m'hi dedicaré en una altra entrada, però ja us avanço que escric en llenguatge no sexista, doncs és per aquest motiu que quan llegiu "mestres" heu de pensar en "els mestres i les mestres", perquè faig servir l’article femení referint-me a "persones").

Avui dono gràcies a les mestres que m'han ensenyat coneixements, evidentment. Però aquesta entrada està reservada a les que m'han ensenyat valors. Avui dono les gràcies a les mestres que m'han fet créixer com a persona i m'han dedicat el seu temps més enllà de l'aula. A les que m'han omplert de felicitat els meus dies i a les que me'ls han fet una mica més senzills en moments difícils. Aquesta entrada és per totes aquelles mestres que han anat molt més enllà "del que tocava" i que s'han preocupat més per "fer" bones persones que cervells plens de dades.

I sobretot, el redactat d’avui és per totes aquelles mestres que m'han transmès la importància d'ensenyar tot això als "meus" nens i nenes. Gràcies, mestres! 




Avui acabo compartint amb vosaltres un petit fragment del meu diari d'aula, un fragment que m'ha vingut al cap quan escrivia aquest text. 

El meu diari d'aula és un recull de "petites" experiències que he viscut a les escoles on he tingut la oportunitat de fer pràctiques (o estar aprenent, per diferents circumstàncies). Aquesta d'avui és de l'escola "25 de setembre" de Rubí, on vaig tenir la magnífica sort de poder fer les pràctiques de la carrera de tot l'últim curs. És del dimarts 16 d'abril d'aquest mateix any 2013 i porta per títol "Ensenyem coneixements, però a ser persones per sobre de tot".

Avui, la Montse (la mestra d’anglès),  s’ha enfadat molt perquè en acabar l’activitat de fang que havien fet amb ella, alguns han marxat de classe sense permís i no han col·laborat a recollir i netejar tot el material que havien utilitzat. Trobo que ha fet molt bé perquè això ha passat abans de dinar i ella els ha renyat després a la tarda, perquè tornava a tenir classe amb ells. Estava molt enfadada i ha cridat als nens i nenes que estaven a la classe perquè havien marxat de l’aula de plàstica. Després, a la tarda, quan estaven tots junts i ella encara enfadada però no amb ràbia com abans, els ha fet una reflexió (evidentment, en anglès). I a partir de tot el que els ha explicat, he vist que el que estava fent en realitat era donar-los a entendre que ser bones persones és més important que qualsevol altra cosa, que ajudar als altres és molt més important que saber anglès. Que no es tracta d’endreçar la teva taula i marxar, sinó d’ajudar-nos entre tots i marxar quan la classe hagi quedat tota recollida. 

Sé que no es tracta d’una gran reflexió ni d’una anècdota espectacular. No obstant, he decidit compartir-la amb tots i totes vosaltres. La raó és ben senzilla. No crec que calguin grans accions per fer créixer els nens i nenes. La qüestió és treballar-hi cada dia, de mica en mica, fent coses tan "senzilles" com la Montse.  

2 comentaris:

  1. Ostres!!!
    Saps que una d'aqueste smestres que a mi m'ha fet creixer i ser com sóc ets tu!!!

    Que bé has parlat de la meva escola!!!!

    M'enrecordo d'aquell dia de plàstic molta gent va tornar a la classe, i la Montse es va enfadar tant!!!!

    Pero en veritat no es va enfadar perque no havien recollit el que fos sino perque no van AJUDAR als seus companys i companyes.

    La Montse sempre j¡ha destacat per sobre de tot el valor d'ajudar i de tenir companyeris-me.

    I està molt bé ja que ens fa reflexionar.

    Un exemple qeu jo voldria destacar de la meva escola va ser que la meva tutora Ma Jose a principis de 5e (ara vaig a 6e) un nen es va portar molt malament i ella el que va fer (a la classe de despres del pati) va ser dir-li: No et puc castigar ja que no et conect prou b,e. (es va girar a nosaltres i a ell i ens va preguntar) : com penseu que el podriem castigar o intentar que no ho fes mes???
    Tothom es va qeudar callat , ella li va donar molta importancia i va dir va cada taula penseu com,....
    ens vam posar en grup i sabeu que va dir cada grup: tots els grups van dir que no el podiem castigar ja que en veritat altres nens i nenes havien fet el mateix altres cops i com que a ell l'havien enganxat l'havien de castigar NO , vam desidir qeu si ho tornava a fer si qeu el castigariem pero ara no.

    Si us heu donat conta ella ens ha fet reflexionar sobre la situació, treballar en grup, tenir companyeresmi, i ens ha impulsat a que decidim.

    L'agraeixo moltissim!!!!

    A tu també Mireia!!!!

    ResponSuprimeix
  2. Jo també he tingut la sort de tenir grans grans grans mestres Anna!!!

    Síiiiiiiiiiiii!!! Recordes aquell dia oi? :D Exactament! Va ser exactament per això que es va enfadar!!! I tant! Totalment d'acord! És molt més important això (el valor d'ajudar i del companyarisme) que qualsevol altra cosa.

    Ostres Anna! Aquest dia no hi era jo! Quina llàstima! Però sort que et tinc a tu i me l'has explicat!!! És genial el que va fer! Vaig aprendre tant amb ella i amb vosaltres! Quin exemple tan fantàstic Anna! Gràcies per compartir-lo!!! Com es nota l'experiència heee! Tens tanta sort de tenir-la com a mestra!

    I saps què és el més important de tot? Que TU saps perquè us va fer fer això. I això és el que demostra com n'ets de gran ja. No puc afegir res més.

    Gràcies, simplement.
    Sobretot per compartir. Així podem aprendre tothom de tothom!

    ResponSuprimeix